Curial e Güelfa.
1.
¡O quant és gran lo perill, quantes són les sol·licituds e les congoixes a aquells qui es treballen en amor! Car, posat que alguns amats de la fortuna, aprés d'infinits infortunis, sien arribats al port per ells desijat, tants emperò són aquells qui raonablement se'n dolen, que anvides pusc creure que entre mil desaventurats se'n tròpia un que hage amenada la sua causa a gloriosa fi. E si ab dret jui serà esguardat lo cas següent, jatsia que seran molts aquells qui diran que ells voldrien que aixi els prengués de les sues amors, emperò, sabent la certenitat de les penes de les quals aquella dolçor amarga és tota plena, e no havent certenitat de la fi si serà pròspera o adversa, se deurien molt guardar de metre's en aquest amorós ans dolorós camí. E per ço us vull recitar quant costà a un gentil cavaller e a una noble dona l'amar-se l'un a l'altre, e com ab gran treball e pena, e seguits de molts infortunis, aprés llong temps aconseguiren lo guardó de llurs treballs.
2.
Fonc ja ha llong tempp, segons io he llegit, en Catalunya, gentil hom... apellat, lo qual fonc dotat més de seny de gràcia de les gents que no d'aquells béns que als hòmens a ús comun la fortuna comana, car solament era senyor d'una casa baixa. E havent una molt bellíssima dona per muller, apellada Honorada, desenvolupats dels tràfecs mundanals, pobrement e honesta vivien; tots temps emperò treballaven en aquístar la gràcia del piadós Redemptor, de la qual cosa més que d'alguna altra havien cura continua. E jatsia en lo seu jovent no haguessen haüts fills, nostre senyor Déu los en volgué consolar en la sua vellesa, e sí els donà un fill, lo qual apellaren Curial, creatura segons la sua massa tendra edat pus bella que altre; e ab ell lo pare e la mare vivien tant contents, així com aquells qui molt l'havien desijat, que de cosa altra en lo món pus contents no porien ésser. Lo qual minyó, aprés pocs anys de la sua naixença, morint lo pare, romàs orfe.
La bona dona, la qual per la gran amor que a son fill havia no el denyava partir de si, ans volia que d'aquella pobretat que de son pare li ere romasa se tengués per content, ab si lo tenia. Noble cor, emperò, que en molts pobres hòmens se met, se més en aquest, e tantost en la sua infantesa li féu avorrir aquella vida; car, veent que la sua mare no li donava alguna deseixida, pobrement e a peu li fugí. E anà-se'n a casa del marquès de Monferrat, lo qual en aquell temps era jove fadrí e poc temps havia que per mort de son pare li ere pervengut lo regiment e senyoria de la sua terra, e havia una germana, minyona de poca edat, apellada Güelfa.
Entrat adoncs Curial en casa del marqués, lo qual en aquest cas estava en un castell seu apellat Pont de Stura, mès-se avant entre els cavallers e nobles hòmens e badant mirava'ls en la cara esperant si algun d'ells li parlaria; per què lo marquès, eixint de missa, trobant-se davant lo fadrí, dix-li: -De qui est? Lo minyó respòs: -Senyor, vostre són. Lo marqués s'aturà e mirà'l, e, bé que fos en tendra edat constituït, no menys li viu los ulls molt resplandents e tanta bellesa en la sua cara que natura mès no en podia donar; per què respòs tantost: -E a mi plau que meu sies. E, regirant-se als seus, dix: -Per ma fe anc no viu tan gentil creatura ne que tant me plagués. E replicà: -E tu seràs meu puis que a mi Cest donat, e ho series encara que a altre donat te fosses. E, demanant-li son nom, li respòs haver nom Curial. Per què, tantost lo féu vestir e metre a punt, e, dins la sua cambra, al servei de la sua persona per cambrer lo retenc. Curial cresqué en dies e en seny en bellesa de la persona, en tanta singularitat que en comun proverbi de la cort era caigut, que quant alguna grandíssima bellesa nomenar volien, nomenaven la de Curial. E així mateix com nostre senyor Déu li havia donada corporal bellesa, ab aquella ensems li donà gràcia de quants ulls lo veien; així que no el veia persona que d'ell no s'enamoràs.
En aquest mateix temps lo senyor de Milà, lo qual jove e gentil cavaller era, havia una germana molt bella apellada Andrea. E oint la fama de la bellesa de la Güelfa, la qual sens alguna comparació traspassava en aquell temps la bellesa de totes les donzelles d'Itàlia, no obstant que minyona fos, que anvides lo tretzèn any aconseguia, s'enamorà d'ella, e féu tractar que si al marques de Monferrat fos acceptable, volenterosament li donaria l'Andrea per muller, cas que ell la Güelfa donar li volgués. La qual cosa, aprés de llong tractat, hac compliment. Per què lo senyor de Milà, trametent l'Andrea, rebé la Güelfa ab molt gran plaer, e parec-li molt pus bella que dit no li havien. Per què aixi fort d'ella s'enamorà e s'encès, que altra cosa no oïa ne veia, ne havia bé ne repòs sinó tant com ab la Güelfa es- tava. Era aquesta Güelfa molt sàvia, e suau, e temprada en sos moviments. E, amant-la son marit ultra mesura, ella d'ell s'apoderà e s'ensenyorí, en tant que ell no feia ne ordonava cosa alguna que primerament la Güelfa no n'assabentàs, e ella ab tanta discreció se regia, que per los vassalls poc menys que per lo marit era amada.
No era, emperó, complit lo segon any del seu maridatge, que al senyor sobreprès una gran febra, la qual successivament així fort lo combaté que tots los metges lo pronusticaren a mort; per què féu son testament, lo qual en presència de tots los seus barons ordonà. E volgué que la Güelfa, ab marit e sens marit, fos senyora de Milà, e, aprés dies d'ella, fos d'aquell o d'aquells en qui a ella plauria pervengués; e així ell vivint ho féu jurar a sos vassalls, e passà d'aquesta vída. De la qual cosa la Güelfa dolor inextimable sentí. Emperò, les llàgremes donant lloc a la llonguesa del temps, a menys plànyer començà.
Per què son frare, lo marquès, veent-la jove, tendra, rica e cobejada per molts, dubtant-se d'algun sinistre, la començà a sol·licitar ab lletres que li plagués venir-se'n en Monferrat, colorant ab diverses maneres de raons la causa de la sua anada. La Güelfa, que obedient era e amava son germà sobre tota la sua felicitat, de present se mès en camí e se n'anà a Monferrat, a una ciutat apellada Alva, on son germà era. La qual per lo germà fonc rebuda honorablement, assignant-li una e la pus bella part de son palau per a la sua estaja. E sovén la feia venir a menjar ab ell, o ell e l'Andrea se n'anaven a menjar ab ella. E així estigueren alguns anys fraternalment comunicant.
4
Curial, servint lo marquès, jatsia que per ell fos molt amat, tant emperò s'era enamorat lo marquès de l'Andrea, sa muller, que ja no curava de degú, ans oblidava totes altres coses; per què lo dit minyó, qui notable entrada encasa d'aquell senyor havia haüda, per lo dit afeminat senyor era mes en oblit, e no anava així favorit, ornat, ne a punt, com feia d'abans que l'Andrea vengués. Per què, trobant-se abatut e desfavorit, no es metia avant així com solia, ans s'estava apartat, de què alguns envejosos, dels quals totes les cases dels grans senyors són plenes, havien molt gran plaer. Per què lo fadrí, així com aquell al qual seny no fallia, durant lo temps de la desfavor, per no perdre temps, après gramàtica, lògica, rectòrica e philosophia, e fonc valent home en aquestes sciències, e així mateix poeta molt gran, en tant que en moltes partides, sabent-se la sua sciència, devenc molt famós e era tengut en gran estima.
5
La Güelfa, la qual jove e fresca era, e a la qual cosa alguna sinó marit no fallia, trobant-se molt bella e molt lloada, rica, favorida e ociosa, requerida e per molts sol·licitada, veent que son frare no es curava de donar-li marit, ne a ella paria cosa honesta demanar-lo, no podent resistir als naturals apetits de la carn, qui ab contínuus punyiments incessantment la combatien, pensà que si per ventura ella amàs secretament algun valerós jove, puis que algun no se n'apercebès no seria deshonestat, e que ja havia esdevengut a més de mil altres; e posat que alguns, per via d'indicis, volent devinar ço que no saben, se n'apercebessen, no gosarien parlar de tan gran senyora com ella era. E així donà llicència als ulls que mirassen bè tots aquells qui eren en casa de son frare. E, no havent esguard a claredat de sang ne a multitud de riqueses, entre els altres li plagué molt Curial, car veent-lo molt gentil de la persona, e assats gentil de cor, e molt savi segons la sua edat, pensà que seria valent home si hagués ab què. Per què imaginà avançar-lo, e d'aquí avant començà'l-se a acostar, e cridava'l sovent e parlava ab ell molt volenterosament.
6
Havia aquesta noble dona un procurador ,lo qual rebia e tenia per ella totes les rendes de Milà e aquells administrava; home molt savi, secret e valerós, ja d'edat de cinquanta anys, Melchior de Pando apellat. La Güelfa amava molt aquest Melchior e fiava d'ell no solament les riqueses, ans encara tots los seus secrets. Per què un jorn, parlant ella ab lo dit Melchior de tots aquells de casa del marquès, venc-los a memòria Curial, lo qual Melchior lloà molt, e malaí la pobretat del jove e la poca coneixença del marquès, car vijares li era que si aquell fadrí hagués alguns pocs de béns, sens tot dubte devendria molt valerós; de què la Güelfa, mostrant haver compassió, pres càrrec d'ajudar-lo e, a despit de la pobretat, fer-lo home. E tantost manà al dit Melchior que el se'n menàs a casa sua e que, no descobrint-li d'on li venia, lo metés en bon estat, e li donàs de l'argent tant com lo dit Curial ne voldria e en sabria despendre.
Lo dit Melchior, qui fill ne fllla no havia, e amava lo dit Curial poc menys que la Güelfa, lo pres per la mà e amenant-lo- se'n a la sua casa, en la següent forma li parlà:
7
-Curial, io coneguí bé ton pare, lo qual fonc gentil home e molt prom e gran amic meu. He vista l'entrada que fist en casa del marquès, a la qual lo temps no ha succeït segons li havia donat principi, ne em par que s'hi disponga, car lo marqués no solament ha oblidat tu, ans encara si mateix e tots aquells de casa sua. E io, veent que fill ne fllla no he, ne tals parents que m'ajuden a despendre ço que Déus m'ha donat, he deliberat, si possible és que les mies fortunes en ma vida, e io veent-ho, aprofiten a algun, comunícar-te de present alguna partida de mos béns, e si veuré que en tu los obsequis no es perden, de molt major bé aprés de mos dies te faré senyor.
E, no lleixant respondre a Curial, prenent-lo per la mà lo mès en una cambra, e obrint una gran caixa plena tota del tesor de la Güelfa, li dix:
-Fill meu, ve't ací una partida de mos béns; pren-ne a ton plaer tant com te serà vijares que hages mester per a metre't en bon estat, e no penses que perquè ara no en pusques portar tants com ne voldries, que gens per això aquesta caixa no et vedarà lo pendre'n altra vegada, ans tots temps serà presta a ta ordinació, e no en pendràs hui tants que demà no hi sien ja tornats, en manera que no s'acabaran. Emperò, fill meu, sies savi e veges que los estats se volen graduar e muntar per escala poc a poc.
Lo jove, torbat ultra mesura d'aquesta tan gran novitat, no havia ardiment de fer-se avant ne gosava pendre dels diners. Emperò lo prom pres d'aquella moneda e donà-li'n tanta com portar ne pogué, e, comanant-lo a Déu, lo llicencià.
8
Curial, tot empeguit, que anvides trobava la porta per on se n'anàs, a la sua posada tornà e començà a metre en obra ço que; "per lo prom li era estat manat, e vestí's molt bé, e s'encavalcà, e pres algun servidor en casa sua. E, no obstant que ell fos molt ben acostumat, de continent que es viu créixer d'estat, cresqué així mateix en vírtut, e, lleixada a un depart l'altra manera que tenir solía, si bé s'era bona, tornà molt prudent e apte; car tantost fonc molt bell cantador, e après sonar esturments (de què devenc molt famós), aixi mateix cavalcar, trobar, dansar, jú- nyer e totes altres apteses que a noble jove e valerós se pertanyia. E com fos molt bell de la persona e es portàs molt ornat, fonc tan gentil que quasi en tota la cort del marquès d'altrí no es feia menció, de què lo marquès hac molt gran plaer. E pensà que Melchior de Pando l'hagués adoptat en fill c li donàs tot ço que lo jove despenia.
E la Güelfa, veent lo seu Curial créíxer en bellesa e en virtut, més de jorn en jorn lo s'acostava e el confortava a devenir millor e major, contant-li per diverses novelles com los hòmens, per diverses accídents, moltes vegades de pobre estat vénen a ser grans hòmens, e que a açò los ha amenar lo víure vírtuosament, la qual cosa és en mà de cascú, majorment d'aquell a qui Déus fa gràcia que pobretat no el té sota el peu. Melchíor, per manament de la Güelfa, comunicava tots jorns ab Curial e el confortava a ben obrar, donant-li tots dies argent ab gran llarguesa. E en tant s'avançà, que tots los de la cort, relleixades les altres coses, d'als no teníen parlament.
E mentre que aquestes coses així anaven, dos cavallers ancians que la Güelfa tenia en sa companyia, veent Curial comunicar molt sovint ab la Güelfa, e veent-lo créixer d'estat e de manera, cuidant que açò fes la Güelfa, empesos per enveja par- laren entre si, dients:
9
-Certes, aquesta senyora molt ha mudat de manera de víure d'un temps ençà. Car aquesta era una de les pus honestes dones del món e ara és tota canviada e ja no li plau consell ne li plau nostra companyia, ans malmet e dóna los seus béns a aquell tacany de Curial, lo qualli farà perdre no solament la honor ans encara la fama. E si en aquests principis a açò no és ocorregut, aquesta malaltia pendrà molt gran creiximent, e nós, qui res no hi sabem, ne porem portar puníció, de la qual serem dignes si lo marquès no n'assabentam.
E jatsia que sobre açò molt s'afermassen, emperò finalment conclogueren que abans que d'açò fessen mot al marquès, guardassen atentament si porien veure indicis d'alguna deshonestat e que tantost al marquès ho manifestassen.
Lo qual marquès s'acostava molt Curial, e a ell comunicava tots sos consells e tots los plaers que havia. E, veent que sa ger- mana havia plaer de raonar-se ab ell e de la sua companyia, lo hi trametia sovén, de la qual cosa ella havia consolació sobi- rana. E quant més lo comunicava, tant més en la sua amor s'escalfava e s'encenia; e vivia molt congoixosa perquè ell no se n'avisava. E així deia ella a Melchior que es dubtava que aquest jove seria covard. E açò durà per gran temps, car Curial, que no sabia ne pensava que la Güelfa li donava ço que despenia, tenia l'enteniment molt apartat d'aquell de la Güelfa, e per altra via la solaçava en mots plasents e burles. Mas que ell l'amàs nunca lo hi donava entendre, ne mostrava senyal que entenés que ella amava ell, de què l'enamorada dona portava insoferible pena.
E si pensà un jorn que sola vergonya li tolia sos plaers, e que puis altre impediment no hi havia, ella la cuidava vençre e venir a fi de son desig. E estant imaginant en açò, cercant via e manera com se tolgués davant aquella cruel e desavisada vergonya, lo marquès tramès Curial a la Güelfa, pregant-la que anàs men- jar ab ell. La qual, sens pus deliberar, se llevà dempeus, e faent passar davant si tots los altres, ella e Curial, qui del braç la tenia, romangueren detràs, e, veent oportunitat, en la següent forma li parlà:
-¡A cativa, io! ¡E com és mal esmerçada la mia amor en tu! lo, mesquina, tant temps ha t'he amat e t'he donat ço que de Melchior has rebut, e dins la mia pensa t'he fet senyor de mi e de mos béns, e tu, pus cruel que Erodes, així com ingrat, menysprees los dons que amor, pus piadosa de tu que tu mateíx, t'ha ofert. ¡A, carn de mesell! ¿E nunca sentiràs los mots punyents que io tantes vegades davant tu he trets de la mia boca? ¡A, vergonya, vine, vine a mi e fuig d'aquest insensat que par que nunca hage comunicades persones!
E, dites aquestes paraules, anvides les llàgremes retengué. E ja eren junts a la cambra del marquès, lo qualla rebé molt alegrament; e meteren-se a la taula e començaren a menjar. Mas la dona, pensant en ço que havia dit, e pensant encara com seria estada entesa, anvides menjava, ans deia que llavors s'era llevada del llit e que l'apetit de menjar no li era encara vengut. D'altra part començà Curial a pensar molt en les paraules que havia oïdes, e havent sabut que la Güella li havia donat e li donava ço que mester havia, estec fort pensiu. E desijós de respondre, li semblava aquell dinar durar un any. E, no obstant estigués molt apartat, encara mirava la senyora, quant los qui servien a la taula e los altres qui davant estaven s'apartàvan algun poc, e malaïa tots aquells qui entre ell e ella s'interposaven. E quant aquells, per apartar los caps o en altra manera, feien finestra, tantost los ulls d'abdós los enamorats ocupàvan aquell lloc, e com la finestra se tancava tot plaer los fugia. E així estigueren abdosos aquell dinar, que ne ella menjà, ne ell reposà. E en lo pits gentil, en la qual alguna impressió d'amorós plaer encara no era entrat, súbitament s'encès una flama foguejant, la qual fins que mort l'ocupà no es pogué apagar(...)
Curial e Güelfa. Anònim (XV). Edicions 62. La Caixa. (pgs 23-30)
Curial e Güelfa.
1.
¡O quant és gran lo perill, quantes són les sol·licituds e les congoixes a aquells qui es treballen en amor! Car, posat que alguns amats de la fortuna, aprés d'infinits infortunis, sien arribats al port per ells desijat, tants emperò són aquells qui raonablement se'n dolen, que anvides pusc creure que entre mil desaventurats se'n tròpia un que hage amenada la sua causa a gloriosa fi. E si ab dret jui serà esguardat lo cas següent, jatsia que seran molts aquells qui diran que ells voldrien que aixi els prengués de les sues amors, emperò, sabent la certenitat de les penes de les quals aquella dolçor amarga és tota plena, e no havent certenitat de la fi si serà pròspera o adversa, se deurien molt guardar de metre's en aquest amorós ans dolorós camí. E per ço us vull recitar quant costà a un gentil cavaller e a una noble dona l'amar-se l'un a l'altre, e com ab gran treball e pena, e seguits de molts infortunis, aprés llong temps aconseguiren lo guardó de llurs treballs.
2.
Fonc ja ha llong tempp, segons io he llegit, en Catalunya, gentil hom... apellat, lo qual fonc dotat més de seny de gràcia de les gents que no d'aquells béns que als hòmens a ús comun la fortuna comana, car solament era senyor d'una casa baixa. E havent una molt bellíssima dona per muller, apellada Honorada, desenvolupats dels tràfecs mundanals, pobrement e honesta vivien; tots temps emperò treballaven en aquístar la gràcia del piadós Redemptor, de la qual cosa més que d'alguna altra havien cura continua. E jatsia en lo seu jovent no haguessen haüts fills, nostre senyor Déu los en volgué consolar en la sua vellesa, e sí els donà un fill, lo qual apellaren Curial, creatura segons la sua massa tendra edat pus bella que altre; e ab ell lo pare e la mare vivien tant contents, així com aquells qui molt l'havien desijat, que de cosa altra en lo món pus contents no porien ésser. Lo qual minyó, aprés pocs anys de la sua naixença, morint lo pare, romàs orfe.
La bona dona, la qual per la gran amor que a son fill havia no el denyava partir de si, ans volia que d'aquella pobretat que de son pare li ere romasa se tengués per content, ab si lo tenia. Noble cor, emperò, que en molts pobres hòmens se met, se més en aquest, e tantost en la sua infantesa li féu avorrir aquella vida; car, veent que la sua mare no li donava alguna deseixida, pobrement e a peu li fugí. E anà-se'n a casa del marquès de Monferrat, lo qual en aquell temps era jove fadrí e poc temps havia que per mort de son pare li ere pervengut lo regiment e senyoria de la sua terra, e havia una germana, minyona de poca edat, apellada Güelfa.
Entrat adoncs Curial en casa del marqués, lo qual en aquest cas estava en un castell seu apellat Pont de Stura, mès-se avant entre els cavallers e nobles hòmens e badant mirava'ls en la cara esperant si algun d'ells li parlaria; per què lo marquès, eixint de missa, trobant-se davant lo fadrí, dix-li: -De qui est? Lo minyó respòs: -Senyor, vostre són. Lo marqués s'aturà e mirà'l, e, bé que fos en tendra edat constituït, no menys li viu los ulls molt resplandents e tanta bellesa en la sua cara que natura mès no en podia donar; per què respòs tantost: -E a mi plau que meu sies. E, regirant-se als seus, dix: -Per ma fe anc no viu tan gentil creatura ne que tant me plagués. E replicà: -E tu seràs meu puis que a mi Cest donat, e ho series encara que a altre donat te fosses. E, demanant-li son nom, li respòs haver nom Curial. Per què, tantost lo féu vestir e metre a punt, e, dins la sua cambra, al servei de la sua persona per cambrer lo retenc. Curial cresqué en dies e en seny en bellesa de la persona, en tanta singularitat que en comun proverbi de la cort era caigut, que quant alguna grandíssima bellesa nomenar volien, nomenaven la de Curial. E així mateix com nostre senyor Déu li havia donada corporal bellesa, ab aquella ensems li donà gràcia de quants ulls lo veien; així que no el veia persona que d'ell no s'enamoràs.
En aquest mateix temps lo senyor de Milà, lo qual jove e gentil cavaller era, havia una germana molt bella apellada Andrea. E oint la fama de la bellesa de la Güelfa, la qual sens alguna comparació traspassava en aquell temps la bellesa de totes les donzelles d'Itàlia, no obstant que minyona fos, que anvides lo tretzèn any aconseguia, s'enamorà d'ella, e féu tractar que si al marques de Monferrat fos acceptable, volenterosament li donaria l'Andrea per muller, cas que ell la Güelfa donar li volgués. La qual cosa, aprés de llong tractat, hac compliment. Per què lo senyor de Milà, trametent l'Andrea, rebé la Güelfa ab molt gran plaer, e parec-li molt pus bella que dit no li havien. Per què aixi fort d'ella s'enamorà e s'encès, que altra cosa no oïa ne veia, ne havia bé ne repòs sinó tant com ab la Güelfa es- tava. Era aquesta Güelfa molt sàvia, e suau, e temprada en sos moviments. E, amant-la son marit ultra mesura, ella d'ell s'apoderà e s'ensenyorí, en tant que ell no feia ne ordonava cosa alguna que primerament la Güelfa no n'assabentàs, e ella ab tanta discreció se regia, que per los vassalls poc menys que per lo marit era amada.
No era, emperó, complit lo segon any del seu maridatge, que al senyor sobreprès una gran febra, la qual successivament així fort lo combaté que tots los metges lo pronusticaren a mort; per què féu son testament, lo qual en presència de tots los seus barons ordonà. E volgué que la Güelfa, ab marit e sens marit, fos senyora de Milà, e, aprés dies d'ella, fos d'aquell o d'aquells en qui a ella plauria pervengués; e així ell vivint ho féu jurar a sos vassalls, e passà d'aquesta vída. De la qual cosa la Güelfa dolor inextimable sentí. Emperò, les llàgremes donant lloc a la llonguesa del temps, a menys plànyer començà.
Per què son frare, lo marquès, veent-la jove, tendra, rica e cobejada per molts, dubtant-se d'algun sinistre, la començà a sol·licitar ab lletres que li plagués venir-se'n en Monferrat, colorant ab diverses maneres de raons la causa de la sua anada. La Güelfa, que obedient era e amava son germà sobre tota la sua felicitat, de present se mès en camí e se n'anà a Monferrat, a una ciutat apellada Alva, on son germà era. La qual per lo germà fonc rebuda honorablement, assignant-li una e la pus bella part de son palau per a la sua estaja. E sovén la feia venir a menjar ab ell, o ell e l'Andrea se n'anaven a menjar ab ella. E així estigueren alguns anys fraternalment comunicant.
4
Curial, servint lo marquès, jatsia que per ell fos molt amat, tant emperò s'era enamorat lo marquès de l'Andrea, sa muller, que ja no curava de degú, ans oblidava totes altres coses; per què lo dit minyó, qui notable entrada encasa d'aquell senyor havia haüda, per lo dit afeminat senyor era mes en oblit, e no anava així favorit, ornat, ne a punt, com feia d'abans que l'Andrea vengués. Per què, trobant-se abatut e desfavorit, no es metia avant així com solia, ans s'estava apartat, de què alguns envejosos, dels quals totes les cases dels grans senyors són plenes, havien molt gran plaer. Per què lo fadrí, així com aquell al qual seny no fallia, durant lo temps de la desfavor, per no perdre temps, après gramàtica, lògica, rectòrica e philosophia, e fonc valent home en aquestes sciències, e així mateix poeta molt gran, en tant que en moltes partides, sabent-se la sua sciència, devenc molt famós e era tengut en gran estima.
5
La Güelfa, la qual jove e fresca era, e a la qual cosa alguna sinó marit no fallia, trobant-se molt bella e molt lloada, rica, favorida e ociosa, requerida e per molts sol·licitada, veent que son frare no es curava de donar-li marit, ne a ella paria cosa honesta demanar-lo, no podent resistir als naturals apetits de la carn, qui ab contínuus punyiments incessantment la combatien, pensà que si per ventura ella amàs secretament algun valerós jove, puis que algun no se n'apercebès no seria deshonestat, e que ja havia esdevengut a més de mil altres; e posat que alguns, per via d'indicis, volent devinar ço que no saben, se n'apercebessen, no gosarien parlar de tan gran senyora com ella era. E així donà llicència als ulls que mirassen bè tots aquells qui eren en casa de son frare. E, no havent esguard a claredat de sang ne a multitud de riqueses, entre els altres li plagué molt Curial, car veent-lo molt gentil de la persona, e assats gentil de cor, e molt savi segons la sua edat, pensà que seria valent home si hagués ab què. Per què imaginà avançar-lo, e d'aquí avant començà'l-se a acostar, e cridava'l sovent e parlava ab ell molt volenterosament.
6
Havia aquesta noble dona un procurador ,lo qual rebia e tenia per ella totes les rendes de Milà e aquells administrava; home molt savi, secret e valerós, ja d'edat de cinquanta anys, Melchior de Pando apellat. La Güelfa amava molt aquest Melchior e fiava d'ell no solament les riqueses, ans encara tots los seus secrets. Per què un jorn, parlant ella ab lo dit Melchior de tots aquells de casa del marquès, venc-los a memòria Curial, lo qual Melchior lloà molt, e malaí la pobretat del jove e la poca coneixença del marquès, car vijares li era que si aquell fadrí hagués alguns pocs de béns, sens tot dubte devendria molt valerós; de què la Güelfa, mostrant haver compassió, pres càrrec d'ajudar-lo e, a despit de la pobretat, fer-lo home. E tantost manà al dit Melchior que el se'n menàs a casa sua e que, no descobrint-li d'on li venia, lo metés en bon estat, e li donàs de l'argent tant com lo dit Curial ne voldria e en sabria despendre.
Lo dit Melchior, qui fill ne fllla no havia, e amava lo dit Curial poc menys que la Güelfa, lo pres per la mà e amenant-lo- se'n a la sua casa, en la següent forma li parlà:
7
-Curial, io coneguí bé ton pare, lo qual fonc gentil home e molt prom e gran amic meu. He vista l'entrada que fist en casa del marquès, a la qual lo temps no ha succeït segons li havia donat principi, ne em par que s'hi disponga, car lo marqués no solament ha oblidat tu, ans encara si mateix e tots aquells de casa sua. E io, veent que fill ne fllla no he, ne tals parents que m'ajuden a despendre ço que Déus m'ha donat, he deliberat, si possible és que les mies fortunes en ma vida, e io veent-ho, aprofiten a algun, comunícar-te de present alguna partida de mos béns, e si veuré que en tu los obsequis no es perden, de molt major bé aprés de mos dies te faré senyor.
E, no lleixant respondre a Curial, prenent-lo per la mà lo mès en una cambra, e obrint una gran caixa plena tota del tesor de la Güelfa, li dix:
-Fill meu, ve't ací una partida de mos béns; pren-ne a ton plaer tant com te serà vijares que hages mester per a metre't en bon estat, e no penses que perquè ara no en pusques portar tants com ne voldries, que gens per això aquesta caixa no et vedarà lo pendre'n altra vegada, ans tots temps serà presta a ta ordinació, e no en pendràs hui tants que demà no hi sien ja tornats, en manera que no s'acabaran. Emperò, fill meu, sies savi e veges que los estats se volen graduar e muntar per escala poc a poc.
Lo jove, torbat ultra mesura d'aquesta tan gran novitat, no havia ardiment de fer-se avant ne gosava pendre dels diners. Emperò lo prom pres d'aquella moneda e donà-li'n tanta com portar ne pogué, e, comanant-lo a Déu, lo llicencià.
8
Curial, tot empeguit, que anvides trobava la porta per on se n'anàs, a la sua posada tornà e començà a metre en obra ço que; "per lo prom li era estat manat, e vestí's molt bé, e s'encavalcà, e pres algun servidor en casa sua. E, no obstant que ell fos molt ben acostumat, de continent que es viu créixer d'estat, cresqué així mateix en vírtut, e, lleixada a un depart l'altra manera que tenir solía, si bé s'era bona, tornà molt prudent e apte; car tantost fonc molt bell cantador, e après sonar esturments (de què devenc molt famós), aixi mateix cavalcar, trobar, dansar, jú- nyer e totes altres apteses que a noble jove e valerós se pertanyia. E com fos molt bell de la persona e es portàs molt ornat, fonc tan gentil que quasi en tota la cort del marquès d'altrí no es feia menció, de què lo marquès hac molt gran plaer. E pensà que Melchior de Pando l'hagués adoptat en fill c li donàs tot ço que lo jove despenia.
E la Güelfa, veent lo seu Curial créíxer en bellesa e en virtut, més de jorn en jorn lo s'acostava e el confortava a devenir millor e major, contant-li per diverses novelles com los hòmens, per diverses accídents, moltes vegades de pobre estat vénen a ser grans hòmens, e que a açò los ha amenar lo víure vírtuosament, la qual cosa és en mà de cascú, majorment d'aquell a qui Déus fa gràcia que pobretat no el té sota el peu. Melchíor, per manament de la Güelfa, comunicava tots jorns ab Curial e el confortava a ben obrar, donant-li tots dies argent ab gran llarguesa. E en tant s'avançà, que tots los de la cort, relleixades les altres coses, d'als no teníen parlament.
E mentre que aquestes coses així anaven, dos cavallers ancians que la Güelfa tenia en sa companyia, veent Curial comunicar molt sovint ab la Güelfa, e veent-lo créixer d'estat e de manera, cuidant que açò fes la Güelfa, empesos per enveja par- laren entre si, dients:
9
-Certes, aquesta senyora molt ha mudat de manera de víure d'un temps ençà. Car aquesta era una de les pus honestes dones del món e ara és tota canviada e ja no li plau consell ne li plau nostra companyia, ans malmet e dóna los seus béns a aquell tacany de Curial, lo qualli farà perdre no solament la honor ans encara la fama. E si en aquests principis a açò no és ocorregut, aquesta malaltia pendrà molt gran creiximent, e nós, qui res no hi sabem, ne porem portar puníció, de la qual serem dignes si lo marquès no n'assabentam.
E jatsia que sobre açò molt s'afermassen, emperò finalment conclogueren que abans que d'açò fessen mot al marquès, guardassen atentament si porien veure indicis d'alguna deshonestat e que tantost al marquès ho manifestassen.
Lo qual marquès s'acostava molt Curial, e a ell comunicava tots sos consells e tots los plaers que havia. E, veent que sa ger- mana havia plaer de raonar-se ab ell e de la sua companyia, lo hi trametia sovén, de la qual cosa ella havia consolació sobi- rana. E quant més lo comunicava, tant més en la sua amor s'escalfava e s'encenia; e vivia molt congoixosa perquè ell no se n'avisava. E així deia ella a Melchior que es dubtava que aquest jove seria covard. E açò durà per gran temps, car Curial, que no sabia ne pensava que la Güelfa li donava ço que despenia, tenia l'enteniment molt apartat d'aquell de la Güelfa, e per altra via la solaçava en mots plasents e burles. Mas que ell l'amàs nunca lo hi donava entendre, ne mostrava senyal que entenés que ella amava ell, de què l'enamorada dona portava insoferible pena.
E si pensà un jorn que sola vergonya li tolia sos plaers, e que puis altre impediment no hi havia, ella la cuidava vençre e venir a fi de son desig. E estant imaginant en açò, cercant via e manera com se tolgués davant aquella cruel e desavisada vergonya, lo marquès tramès Curial a la Güelfa, pregant-la que anàs men- jar ab ell. La qual, sens pus deliberar, se llevà dempeus, e faent passar davant si tots los altres, ella e Curial, qui del braç la tenia, romangueren detràs, e, veent oportunitat, en la següent forma li parlà:
-¡A cativa, io! ¡E com és mal esmerçada la mia amor en tu! lo, mesquina, tant temps ha t'he amat e t'he donat ço que de Melchior has rebut, e dins la mia pensa t'he fet senyor de mi e de mos béns, e tu, pus cruel que Erodes, així com ingrat, menysprees los dons que amor, pus piadosa de tu que tu mateíx, t'ha ofert. ¡A, carn de mesell! ¿E nunca sentiràs los mots punyents que io tantes vegades davant tu he trets de la mia boca? ¡A, vergonya, vine, vine a mi e fuig d'aquest insensat que par que nunca hage comunicades persones!
E, dites aquestes paraules, anvides les llàgremes retengué. E ja eren junts a la cambra del marquès, lo qualla rebé molt alegrament; e meteren-se a la taula e començaren a menjar. Mas la dona, pensant en ço que havia dit, e pensant encara com seria estada entesa, anvides menjava, ans deia que llavors s'era llevada del llit e que l'apetit de menjar no li era encara vengut. D'altra part començà Curial a pensar molt en les paraules que havia oïdes, e havent sabut que la Güella li havia donat e li donava ço que mester havia, estec fort pensiu. E desijós de respondre, li semblava aquell dinar durar un any. E, no obstant estigués molt apartat, encara mirava la senyora, quant los qui servien a la taula e los altres qui davant estaven s'apartàvan algun poc, e malaïa tots aquells qui entre ell e ella s'interposaven. E quant aquells, per apartar los caps o en altra manera, feien finestra, tantost los ulls d'abdós los enamorats ocupàvan aquell lloc, e com la finestra se tancava tot plaer los fugia. E així estigueren abdosos aquell dinar, que ne ella menjà, ne ell reposà. E en lo pits gentil, en la qual alguna impressió d'amorós plaer encara no era entrat, súbitament s'encès una flama foguejant, la qual fins que mort l'ocupà no es pogué apagar(...)
Curial e Güelfa. Anònim (XV). Edicions 62. La Caixa. (pgs 23-30)
Curial e Güelfa.
15.10.05
La Salamandra
Mercè Rodoreda
Vaig passar per sota del salze, vaig arribar a l'estesa dels créixens i em vaig agenollar ran de l'estany. Tenia, com sempre, les granotes al meu voltant. Sortien quan jo arribava, s'acostaven botent i, de seguida que començava a pentinar-me, les més dolentes em tocaven la faldilla vermella guarnida amb cinc trenetes o m'estiraven el fistó dels enagos plens de farbalans i de sacsons. I l'aigua s'anava fent trista i els arbres que s'enfilaven cap a dalt del turó es tornaven negres a poc a poc. Però aquell dia les granotes es van ficar a l'aigua d'un bot i el mirall de l'estany va fer-se miques i quan l'aigua va tornar a ser llisa vaig veure la cara d'ell al costat de la meva com si des de l'altra banda dues ombres m'estiguessin mirant. I perquè no semblés que estava espantada, em vaig alçar sense dir res, em vaig posar a caminar per l'herba amb molta calma i així que vaig sentir que em seguia vaig mirar enrera i em vaig aturar. Tot estava quiet i el cel ja tenia una vora esquitxada d'estrelles. Ell s'havia aturat una mica lluny i jo no sabia què fer, però tot d'una em va venir por i vaig arrencar a córrer i quan em vaig adonar que m'aconseguia em vaig quedar sota del salze, d'esquena a la soca, i ell es va plantar al meu davant amb els braços estesos a banda i banda perquè no pogués fugir. I aleshores, mirant-me als ulls, em va anar estrenyent contra el salze, i jo, amb els cabells desfets, entre el salze i ell, vaig mossegar-me els llavis per no cridar pel mal que tenia en el pit amb tots els ossos com si estiguessin a punt de trencar-se. Em va posar la boca al coll i allà on va posar-la vaig sentir una cremada.
L'endemà, quan va venir, els arbres del turó ja eren negres però l'herba encara era tèbia de sol. Em va tornar a abraçar contra la soca del salze i em va posar la mà plana damunt els ulls. I tot d'una em va semblar que m'adormia i que les fulles em deien coses que tenien sentit però que jo no comprenia, i que me les anaven dient cada vegada més baix i més a poc a poc. I quan ja no vaig sentir-les, amb la llengua gelada per l'angúnia, li vaig preguntar: i la teva dona? I ell em va dir: la meva dona ets tu; només tu. Amb l'esquena aixafava aquella herba que quan anava a pentinar-me a penes gosava trepitjar -tot just una mica, per sentir-li l'olor ferida. Només tu. Després, quan vaig obrir els ulls, vaig veure la trena rossa penjant, i ella estava tota decantada mirant-nos amb els ulls buits. I quan es va adonar que l’havia vista em va agafar pels cabells i em va dir: bruixa. Baixet. Però em va deixar de seguida i el va agafar a ell pel coll de la camisa. Au, au, au, li anava dient. I se'l va endur, empenyent-lo.
No vam tomar més a l'estany. Ens trobàvem pels estables, als pallers, al bosc de les arrels. Però des d'aquell dia que la seva dona se l'havia endut, la gent del poble em mirava com si no em mirés i n'hi havia que quan jo passava es senyaven una mica d'amagat. Al cap d'un quant temps, quan em veien venir es ficaven a dintre de les cases i tancaven les portes. Vaig començar a sentir una paraula que em seguia pertot arreu, com si la xiulés l'aire o vingués de la llum i de la fosca. Bruixa, bruixa, bruixa. Les portes es tancaven; jo anava pels carrers d'un poble mort i quan veia uns ulls per entre les escletxes d'unes cortines sempre eren uns ulls glaçats. Un matí em va costar molt d'obrir la porta de casa -una porta de fusta vella, clivellada pel sol-; al mig, m'hi havien penjat un cap de bou amb dues branquetes tendres clavades als ulls. El vaig despenjar, que pesava molt, i el vaig deixar a terra perquè no sabia què fer-ne, i els branquillons es van anar assecant i, mentre s'assecaven, el cap s'anava podrint, i tota la part del coll, a la banda tallada, era una bellugadissa de cucs de color de llet.
Un altre dia vaig trobar un colom sense cap i amb el pit vermell de sang, i un altre, una ovella nascuda morta abans d'hora i dues orelles de rata. I quan van acabar de penjar-me bèsties mortes a la porta van començar a tirar pedres. Petaven de nit contra les finestres, contra les teules, grosses com el puny... Després van fer la processó. Va ser a començaments d'hivern. Era un dia de vent, amb núvols que corrien, i la processó anava molt a poc a poc, tota blanca i morada de flors de paper. Jo la mirava per la gatera, estirada a terra, i quan ja la tenia gairebé davant la porta, amb el vent, la santa i els pendons, el gat, espantat per les atxes i els cants, va voler entrar i així que em va veure va fer un gran crit amb l'esquena enlaire com l'arcada del pont. I la processó va aturar-se, i el capellà beneïa i beneïa, i els escolanets cantaven, i el vent torçava les flames de les atxes, i el sagristà anava amunt i avall, i tot era una voleiadissa de fulles blanques i viola de les flors de paper. A l'últim la processó se'n va anar, i quan l'aigua beneita a penes s'havia assecat a la paret vaig anar a buscar-lo i no el vaig trobar enlloc. El vaig buscar pels estables, pels pallers, al bosc de les arrels -me'l sabia de memòria-; m'asseia sempre damunt l'arrel més vella, que era blanca i polida com un os. I aquella nit, quan em vaig asseure, em vaig adonar tot d'una que ja no esperava res; vivia tota girada enrera amb ell a dintre meu com una arrel dins la terra. L'endemà van escriure bruixa a la meva porta, amb un tros de carbó, i a la nit, sota la meva finestra, dos homes van dir ben alt perquè pogués sentir-ho, que m'havien d'haver cremat de petita, junt amb la meva mare que fugia enlaire amb ales d'aligot quan tothom dormia. Que m'havien d'haver cremat quan encara no em necessitaven per arrencar alls i lligar el blat i l'alfals i collir el raïm de les vinyes pobres.
Un vespre em va semblar que el veia a l'entrada del bosc de les arrels, però quan m'hi vaig acostar va fugir i no vaig poder saber si era ell o el desig que jo tenia d'ell o la seva ombra que em buscava perduda entre els arbres, com jo, amunt i avall. Bruixa, deien; i em deixaven amb el meu mal, que no era pas el que ells m'haurien volgut fer. I pensava en l'estany, i en els créixens i en les branques primes del salze... L'hivern era fosc i pla i sense fulles; només amb gel i gebre i lluna glaçada. No em podia moure, perquè caminar a l'hivern és caminar davant de tothom i jo no volia que em veiessin. I quan va arribar la primavera, amb les fulles petites i alegres, van preparar el foc al mig de la plaça, amb llenya seca, ben tallada.
Em van venir a buscar quatre homes del poble; els més vells. Jo no volia seguir-los, els ho vaig dir des de dins, i aleshores en van venir de joves, amb les mans grosses i vermelles, i van enfonsar la porta a cops de destral. I jo cridava, perquè em treien de la meva casa, i a un el vaig mossegar i em va donar un cop de punyal mig del cap, i em van agafar pels braços i per les cames i em van tirar com una branca més damunt la pila, i em van lligar els peus i els braços i allà em van deixar amb la faldilla arromangada. Vaig girar el cap. La plaça era plena de gent, els joves davant dels vells i les criatures a un costat amb una branqueta d'olivera a la mà i el davantal nou del diumenge. I, mirant les criatures, em vaig adonar d'ell: estava al costat de la seva dona, que anava vestida de fosc, amb la trena rossa, i li passava la mà per damunt de l'espatlla. Vaig girar el cap i vaig tancar els ulls. Quan els vaig tornar a obrir, dos vells es van acostar amb teies enceses i els nens es van posar a cantar la cançó de la bruixa cremada. Era una cançó molt llarga i quan la van haver acabada els vells van dir que no podien encendre el foc, que jo no el deixava encendre, i aleshores el capellà es va acostar als nens amb una bacina plena d'aigua beneita i els va fer mullar les branquetes d'olivera i els les va fer tirar al meu damunt i aviat vaig estar coberta de branquetes d'olivera, totes amb la fulla tendra. I una vella menuda, geperuda i esdentegada es va posar a riure i se'n va anar i al cap d'una estona va tornar amb dos cabassos plens de branquillons molt secs de bruc de bou i va dir als vells que els escampessin pels quatre costats de la foguera, i ella va ajudar-los, i aleshores el foc va agafar. Pujaven quatre arbres de fum i quan les flames van enfilar-se em va semblar que del pit de tota aquella gent sortia un gran respir de pau. Les flames pujaven empaitant el fum i jo ho veia tot darrera d'un torrent d'aigua vermella -i, darrera d'aquella aigua, cada home, cada dona i cada criatura era com una ombra feliç perquè jo cremava.
El baix de la faldilla se m'havia tornat negre, sentia el foc als ronyons i, de tant en tant, una flama em mossegava el genoll. Em va semblar que les cordes que em lligaven ja estaven cremades. I aleshores va passar una cosa que em va fer estrènyer les dents: els braços i les cames se m'anaven escurçant com les banyes d'un cargol que una vegada havia tocat amb el dit, i a sota del cap, allà. on ell coll s'ajunta amb les espatlles, sentia que una cosa s'estirava i em burxava. I el foc xisclava i la resina bullia... Vaig veure que alguns dels que em miraven alçaven els braços i que altres corrien i topaven amb els que encara estaven aturats, i tot un costat de la foguera es va enfonsar amb una gran esquitxada d'espurnes, i quan el foc va tornar a cremar la llenya ajaguda, em va semblar que algú deia: és una salamandra. I em vaig posar a caminar per damunt de les brases, molt a poc a poc, perquè la cua em pesava.
Tenia la cara arran de terra i caminava amb les mans i amb els peus. Anava cap al salze, fregant la paret, però quan vaig arribar al bordó em vaig decantar una mica i d'un tros lluny vaig veure la meva casa que semblava una teia encesa. Al carrer no hi havia ningú. Em vaig acostar al pedrís, vaig travessar la casa per entre flames i brases, de pressa, cap al salze, cap als créixens, i quan vaig tornar a ser fora em vaig girar perquè volia veure com la teulada cremava. Mentre me l'estava mirant va caure la primera gota, una gota d'aquelles grosses i calentes que fan néixer gripaus, i de seguida en van caure d'altres, de primer a poc a poc i després de pressa, i aviat tota l'aigua de dalt va saltar cap a baix i el foc es va anar apagant amb una gran fumera. Jo m'estava quieta i quan ja no vaig veure res, perquè s'havia fet de nit i la nit era negra i espessa, em vaig posar a caminar pel fang i pels bassals, i a les manetes els agradava enfonsar-se en aquella pasta flonja, però els peus, al darrera, es cansaven de tant quedar-se enganxats. Hauria volgut córrer, però no podia. Un tro em va deixar clavada al mig del camí; després va fer un llampec i per entre les pedres vaig veure el salze. Vaig respirar de pressa i em vaig acostar a l'estany; i quan després del fang, que és fet amb la pols de la terra, vaig trobar el llot, que és la pols ajaguda de l'aigua, em vaig arraconar, mig colgada, entre dues arrels. I aleshores van venir les tres anguiles petites.
A la matinada, no sé si l'endemà o un altre dia, vaig sortir a poc a poc i vaig veure les muntanyes altes sota un cel tacat de núvols. Vaig córrer pels créixens i em vaig aturar a la soca del salze. Les primeres fulles encara eren a dins dels brots, però els brots ja verdejaven. No sabia cap on tirar; si em distreia, els brins d'herba em burxaven els ulls -i entre els brins em vaig adormir fins que el sol va ser alt. Quan em vaig despertar vaig caçar un mosquit molt petit i després vaig buscar cucs per entre l'herba. A l'últim vaig tornar al llot i vaig fer com si dormís perquè de seguida van venir les tres anguiles, molt enjogassades.
La nit que vaig decidir anar al poble hi havia molta lluna. L'aire era ple d'olor i les fulles ja tremolaven a totes les branques. Hi vaig anar pel camí de les pedres, amb molt de compte, perquè les coses més petites em feien por. Quan vaig arribar davant de casa, vaig reposar: només es veien runes i ortigues, amb aranyes teixint i teixint. Vaig fer la volta pel darrera i em vaig aturar davant el seu hort. Al costat de les malva-roses els gira-sols s'enfilaven a punt de decantar les seves flors rodones. Vaig passar per la tanca d'esbarzers sense pensar gens per què ho feia, com si algú m'anés dient: fes això, fes allò; i vaig entrar per sota de la porta. La cendra de la llar encara era tèbia: m'hi vaig estirar una estona i després de córrer una mica pertot arreu em vaig ficar a sota del llit. Tan cansada que em vaig adormir i no vaig veure com es feia de dia.
Quan em vaig despertar hi havia ombres per terra, perquè ja tornava a ser la nit i la seva dona anava amunt i avall amb una espelma encesa. Li veia els peus i un tros de les cames, primes de baix, inflades més enlaire, amb les mitges blanques. Després vaig veure els peus d'ell, grossos, amb els mitjons blaus caiguts a sobre dels turmells. I vaig veure baixar la roba de tots dos i vaig sentir com s'asseien al llit, i els peus els penjaven, els d'ell al costat dels d'ella, i un peu d'ell se'n va anar cap amunt i va caure un mitjó, i ella es va treure les mitges estirant-les amb les dues mans, i després vaig sentir el frec que feien els llençols quan es tapaven. Enraonaven baixet, i al cap de molta estona, quan ja m'havia avesat a la fosca, va entrar la lluna per la finestra, una finestra de quatre vidres separats per dos llistons que s'encreuaven, i jo vaig caminar fins a la claror i em vaig posar ben bé a sota de la creu i vaig començar a resar per mi perquè a dintre meu, tot i que no era morta, no hi havia res que fos viu del tot, i resava fort perquè no sabia si encara era persona o si només era una bestiola, o si era mig persona i mig bestiola, i també resava per saber on era, perquè hi havia estones que em semblava que era a sota de l'aigua, i quan era a sota de l'aigua em semblava que era damunt la terra i no podia saber mai on era de debò. Quan la lluna se'n va anar van despertar-se, i jo vaig tornar al meu amagatall de sota el llit, i amb miques de borra vaig començar a fer-me una mica de niu. I vaig passar moltes nits entre la borra i la creu. De vegades sortia i me n'anava a la vora del salze. Quan era sota del llit, escoltava. Tot era igual. Només tu, deia ell. I una nit que el llençol arrossegava per terra em vaig enfilar llençol amunt, arrapada als plecs, i em vaig ficar a dins del llit, vora una cama d'ell. I estava quieta com un mort. Es va girar una mica i la cama em feia pes al damunt. No em podia moure. Vaig respirar fort perquè m'ofegava i li vaig fregar la galta per la cama, amb molt de compte que no es despertés.
Però un matí ella va fer neteja. Vaig veure les mitges blanques i l'escombra escabellada i, quan menys m'ho pensava, un tros de trena rossa va penjar fins a terra i l'escombra es va ficar a sota del llit. Vaig haver de fugir perquè semblava que l'escombra em busqués, i tot d'una vaig sentir un xiscle i vaig veure els peus d'ella que corrien cap a la porta. Va tornar amb una teia encesa i va entaforar mig cos a sota del llit i em volia cremar els ulls. I jo, tan feixuga, no sabia per on fugir, i anava encegada i topava pertot arreu: amb els peus del llit, amb les parets, amb les potes de les cadires... Fins que, no sé com, em vaig trobar a fora i vaig anar cap al toll d'aigua de sota l'abeurador dels cavalls i l'aigua em va cobrir, però dos nois em van veure i van anar a buscar canyes i em van començar a burxar. Me'ls vaig girar de cara, amb tot el cap fora de l'aigua, i els vaig mirar de fit a fit, i aleshores van llençar les canyes i van fugir, però van tornar de seguida amb sis o set de més grans i em tiraven pedres i grapats de pols. Una pedra em va tocar una maneta i me la va trencar, i per entre pedres mal tirades i amb molt d'esglai vaig poder fugir i em vaig ficar a dintre de l'estable. I ella va venir a trobar-m'hi amb l'escombra, amb les criatures que s'esperaven al portal i que no paraven de cridar, i em burxava i em volia fer sortir del meu racó de palla i jo tornava a anar encegada i topava amb les galledes, amb els cabassos, amb els sacs de garrofes, amb les potes dels cavalls, i un cavall va encabritar- se perquè vaig topar amb una de les seves potes i m'hi vaig arrapar. Un cop d'escombra em va tocar la maneta trencada i gairebé me la va arrencar, i d'un costat de la boca em va caure un fil de bava negra. Però encara vaig poder fugir per una escletxa i, mentre m'escapava, sentia l'escombra burxa que burxa.
A negra nit vaig anar al bosc de les arrels. Vaig sortir de sota d'uns matolls quan brillava la lluna creixent. Anava perduda. La maneta trencada no em feia mal, però em penjava d'un nervi i havia d'alçar el braç perquè no m'arrossegués massa. Caminava una mica torta, ara per damunt d'un arrel, ara per damunt d'una pedra, fins que vaig arribar a l'arrel on de vegades m'asseia abans que em duguessin a la foguera de la plaça, i no vaig poder passar a l'altra banda perquè relliscava. I apa, apa, apa, cap al salze, i cap als créixens i a la meva casa del llot de dintre l'aigua. El vent movia les herbes i feia volar trossets de fulla seca i s'enduia uns fils curts i lluents de les flors de la vora del camí. Em vaig fregar un costat del cap a una soca i a poc a poc, vaig anar fins a l'estany i m'hi vaig ficar aguantant el braç enlaire, tan cansat, amb la maneta trencada.
Per entre l'aigua ratllada de lluna vaig veure venir les tres anguiles. Les veia una mica esborrades; es cargolaven les unes amb les altres, es lligaven pel mig i es tornaven a deslligar i feien nusos que s'escorrien, fins que la més petita se'm va acostar i em va mossegar la maneta trencada. Del puny sortia una mica de suc, que allà dintre de l'aigua, semblava una mica de fum, i l'anguila no deixava anar la maneta i estirava a poc a poc i, mentre estirava, m'anava mirant. I quan li semblava que jo estava distreta donava una o dues batzegades, tossuda. I les altres jugaven a cargolar-se com si fessin una corda, i la que em mossegava la maneta, va estirar amb fúria, i el nervi ja devia estar segat perquè se la va endur i quan la va tenir em va mirar com si volgués dir: ja la tinc. Vaig tancar els ulls una estona i quan els vaig obrir l'anguila encara era allà, entre l'ombra i les miques de llum que tremolaven, amb la maneta a la boca: un feixet d'ossos encaixats, coberts d'una mica de pell negra. I no sé per què tot d'una vaig veure el camí de les pedres, les aranyes de casa meva, les cames penjades al costat del llit; penjaven, blanques i blaves, com si estiguessin asseguts damunt de l'aigua, però buides; com una bugada estesa, i l'anar i venir de l'aigua les feia gronxar d'una banda a l'altra. I jo em veia sota de la creu feta d'ombra, damunt d'un foc de colors que s'alçava xisclant i que no em cremava... I mentre veia totes aquestes coses les anguiles jugaven amb aquell tros de mi i el deixaven i el tornaven a agafar, i la maneta anava d'una anguila a l'altra, giravoltant com una fulla petita, amb tots els dits separats. I jo era a totes dues bandes: entre el llot, amb les anguiles, i una mica en aquell món de no sé on... Fins que les anguiles es van cansar i l'ombra va xuclar la maneta... una ombra morta, que estenia a poc a poc la pols de l'aigua, dies i dies i dies, en aquell racó de llot, entre arrels d'herba i de salze que tenien set i bevien allà des de sempre.
Mercè Rodoreda. La Salamandra (La meva Cristina i altres contes). Edicions 62. Barcelona 1967
Vaig passar per sota del salze, vaig arribar a l'estesa dels créixens i em vaig agenollar ran de l'estany. Tenia, com sempre, les granotes al meu voltant. Sortien quan jo arribava, s'acostaven botent i, de seguida que començava a pentinar-me, les més dolentes em tocaven la faldilla vermella guarnida amb cinc trenetes o m'estiraven el fistó dels enagos plens de farbalans i de sacsons. I l'aigua s'anava fent trista i els arbres que s'enfilaven cap a dalt del turó es tornaven negres a poc a poc. Però aquell dia les granotes es van ficar a l'aigua d'un bot i el mirall de l'estany va fer-se miques i quan l'aigua va tornar a ser llisa vaig veure la cara d'ell al costat de la meva com si des de l'altra banda dues ombres m'estiguessin mirant. I perquè no semblés que estava espantada, em vaig alçar sense dir res, em vaig posar a caminar per l'herba amb molta calma i així que vaig sentir que em seguia vaig mirar enrera i em vaig aturar. Tot estava quiet i el cel ja tenia una vora esquitxada d'estrelles. Ell s'havia aturat una mica lluny i jo no sabia què fer, però tot d'una em va venir por i vaig arrencar a córrer i quan em vaig adonar que m'aconseguia em vaig quedar sota del salze, d'esquena a la soca, i ell es va plantar al meu davant amb els braços estesos a banda i banda perquè no pogués fugir. I aleshores, mirant-me als ulls, em va anar estrenyent contra el salze, i jo, amb els cabells desfets, entre el salze i ell, vaig mossegar-me els llavis per no cridar pel mal que tenia en el pit amb tots els ossos com si estiguessin a punt de trencar-se. Em va posar la boca al coll i allà on va posar-la vaig sentir una cremada.L'endemà, quan va venir, els arbres del turó ja eren negres però l'herba encara era tèbia de sol. Em va tornar a abraçar contra la soca del salze i em va posar la mà plana damunt els ulls. I tot d'una em va semblar que m'adormia i que les fulles em deien coses que tenien sentit però que jo no comprenia, i que me les anaven dient cada vegada més baix i més a poc a poc. I quan ja no vaig sentir-les, amb la llengua gelada per l'angúnia, li vaig preguntar: i la teva dona? I ell em va dir: la meva dona ets tu; només tu. Amb l'esquena aixafava aquella herba que quan anava a pentinar-me a penes gosava trepitjar -tot just una mica, per sentir-li l'olor ferida. Només tu. Després, quan vaig obrir els ulls, vaig veure la trena rossa penjant, i ella estava tota decantada mirant-nos amb els ulls buits. I quan es va adonar que l’havia vista em va agafar pels cabells i em va dir: bruixa. Baixet. Però em va deixar de seguida i el va agafar a ell pel coll de la camisa. Au, au, au, li anava dient. I se'l va endur, empenyent-lo.
No vam tomar més a l'estany. Ens trobàvem pels estables, als pallers, al bosc de les arrels. Però des d'aquell dia que la seva dona se l'havia endut, la gent del poble em mirava com si no em mirés i n'hi havia que quan jo passava es senyaven una mica d'amagat. Al cap d'un quant temps, quan em veien venir es ficaven a dintre de les cases i tancaven les portes. Vaig començar a sentir una paraula que em seguia pertot arreu, com si la xiulés l'aire o vingués de la llum i de la fosca. Bruixa, bruixa, bruixa. Les portes es tancaven; jo anava pels carrers d'un poble mort i quan veia uns ulls per entre les escletxes d'unes cortines sempre eren uns ulls glaçats. Un matí em va costar molt d'obrir la porta de casa -una porta de fusta vella, clivellada pel sol-; al mig, m'hi havien penjat un cap de bou amb dues branquetes tendres clavades als ulls. El vaig despenjar, que pesava molt, i el vaig deixar a terra perquè no sabia què fer-ne, i els branquillons es van anar assecant i, mentre s'assecaven, el cap s'anava podrint, i tota la part del coll, a la banda tallada, era una bellugadissa de cucs de color de llet.
Un altre dia vaig trobar un colom sense cap i amb el pit vermell de sang, i un altre, una ovella nascuda morta abans d'hora i dues orelles de rata. I quan van acabar de penjar-me bèsties mortes a la porta van començar a tirar pedres. Petaven de nit contra les finestres, contra les teules, grosses com el puny... Després van fer la processó. Va ser a començaments d'hivern. Era un dia de vent, amb núvols que corrien, i la processó anava molt a poc a poc, tota blanca i morada de flors de paper. Jo la mirava per la gatera, estirada a terra, i quan ja la tenia gairebé davant la porta, amb el vent, la santa i els pendons, el gat, espantat per les atxes i els cants, va voler entrar i així que em va veure va fer un gran crit amb l'esquena enlaire com l'arcada del pont. I la processó va aturar-se, i el capellà beneïa i beneïa, i els escolanets cantaven, i el vent torçava les flames de les atxes, i el sagristà anava amunt i avall, i tot era una voleiadissa de fulles blanques i viola de les flors de paper. A l'últim la processó se'n va anar, i quan l'aigua beneita a penes s'havia assecat a la paret vaig anar a buscar-lo i no el vaig trobar enlloc. El vaig buscar pels estables, pels pallers, al bosc de les arrels -me'l sabia de memòria-; m'asseia sempre damunt l'arrel més vella, que era blanca i polida com un os. I aquella nit, quan em vaig asseure, em vaig adonar tot d'una que ja no esperava res; vivia tota girada enrera amb ell a dintre meu com una arrel dins la terra. L'endemà van escriure bruixa a la meva porta, amb un tros de carbó, i a la nit, sota la meva finestra, dos homes van dir ben alt perquè pogués sentir-ho, que m'havien d'haver cremat de petita, junt amb la meva mare que fugia enlaire amb ales d'aligot quan tothom dormia. Que m'havien d'haver cremat quan encara no em necessitaven per arrencar alls i lligar el blat i l'alfals i collir el raïm de les vinyes pobres.
Un vespre em va semblar que el veia a l'entrada del bosc de les arrels, però quan m'hi vaig acostar va fugir i no vaig poder saber si era ell o el desig que jo tenia d'ell o la seva ombra que em buscava perduda entre els arbres, com jo, amunt i avall. Bruixa, deien; i em deixaven amb el meu mal, que no era pas el que ells m'haurien volgut fer. I pensava en l'estany, i en els créixens i en les branques primes del salze... L'hivern era fosc i pla i sense fulles; només amb gel i gebre i lluna glaçada. No em podia moure, perquè caminar a l'hivern és caminar davant de tothom i jo no volia que em veiessin. I quan va arribar la primavera, amb les fulles petites i alegres, van preparar el foc al mig de la plaça, amb llenya seca, ben tallada.
Em van venir a buscar quatre homes del poble; els més vells. Jo no volia seguir-los, els ho vaig dir des de dins, i aleshores en van venir de joves, amb les mans grosses i vermelles, i van enfonsar la porta a cops de destral. I jo cridava, perquè em treien de la meva casa, i a un el vaig mossegar i em va donar un cop de punyal mig del cap, i em van agafar pels braços i per les cames i em van tirar com una branca més damunt la pila, i em van lligar els peus i els braços i allà em van deixar amb la faldilla arromangada. Vaig girar el cap. La plaça era plena de gent, els joves davant dels vells i les criatures a un costat amb una branqueta d'olivera a la mà i el davantal nou del diumenge. I, mirant les criatures, em vaig adonar d'ell: estava al costat de la seva dona, que anava vestida de fosc, amb la trena rossa, i li passava la mà per damunt de l'espatlla. Vaig girar el cap i vaig tancar els ulls. Quan els vaig tornar a obrir, dos vells es van acostar amb teies enceses i els nens es van posar a cantar la cançó de la bruixa cremada. Era una cançó molt llarga i quan la van haver acabada els vells van dir que no podien encendre el foc, que jo no el deixava encendre, i aleshores el capellà es va acostar als nens amb una bacina plena d'aigua beneita i els va fer mullar les branquetes d'olivera i els les va fer tirar al meu damunt i aviat vaig estar coberta de branquetes d'olivera, totes amb la fulla tendra. I una vella menuda, geperuda i esdentegada es va posar a riure i se'n va anar i al cap d'una estona va tornar amb dos cabassos plens de branquillons molt secs de bruc de bou i va dir als vells que els escampessin pels quatre costats de la foguera, i ella va ajudar-los, i aleshores el foc va agafar. Pujaven quatre arbres de fum i quan les flames van enfilar-se em va semblar que del pit de tota aquella gent sortia un gran respir de pau. Les flames pujaven empaitant el fum i jo ho veia tot darrera d'un torrent d'aigua vermella -i, darrera d'aquella aigua, cada home, cada dona i cada criatura era com una ombra feliç perquè jo cremava.
El baix de la faldilla se m'havia tornat negre, sentia el foc als ronyons i, de tant en tant, una flama em mossegava el genoll. Em va semblar que les cordes que em lligaven ja estaven cremades. I aleshores va passar una cosa que em va fer estrènyer les dents: els braços i les cames se m'anaven escurçant com les banyes d'un cargol que una vegada havia tocat amb el dit, i a sota del cap, allà. on ell coll s'ajunta amb les espatlles, sentia que una cosa s'estirava i em burxava. I el foc xisclava i la resina bullia... Vaig veure que alguns dels que em miraven alçaven els braços i que altres corrien i topaven amb els que encara estaven aturats, i tot un costat de la foguera es va enfonsar amb una gran esquitxada d'espurnes, i quan el foc va tornar a cremar la llenya ajaguda, em va semblar que algú deia: és una salamandra. I em vaig posar a caminar per damunt de les brases, molt a poc a poc, perquè la cua em pesava.
Tenia la cara arran de terra i caminava amb les mans i amb els peus. Anava cap al salze, fregant la paret, però quan vaig arribar al bordó em vaig decantar una mica i d'un tros lluny vaig veure la meva casa que semblava una teia encesa. Al carrer no hi havia ningú. Em vaig acostar al pedrís, vaig travessar la casa per entre flames i brases, de pressa, cap al salze, cap als créixens, i quan vaig tornar a ser fora em vaig girar perquè volia veure com la teulada cremava. Mentre me l'estava mirant va caure la primera gota, una gota d'aquelles grosses i calentes que fan néixer gripaus, i de seguida en van caure d'altres, de primer a poc a poc i després de pressa, i aviat tota l'aigua de dalt va saltar cap a baix i el foc es va anar apagant amb una gran fumera. Jo m'estava quieta i quan ja no vaig veure res, perquè s'havia fet de nit i la nit era negra i espessa, em vaig posar a caminar pel fang i pels bassals, i a les manetes els agradava enfonsar-se en aquella pasta flonja, però els peus, al darrera, es cansaven de tant quedar-se enganxats. Hauria volgut córrer, però no podia. Un tro em va deixar clavada al mig del camí; després va fer un llampec i per entre les pedres vaig veure el salze. Vaig respirar de pressa i em vaig acostar a l'estany; i quan després del fang, que és fet amb la pols de la terra, vaig trobar el llot, que és la pols ajaguda de l'aigua, em vaig arraconar, mig colgada, entre dues arrels. I aleshores van venir les tres anguiles petites.
A la matinada, no sé si l'endemà o un altre dia, vaig sortir a poc a poc i vaig veure les muntanyes altes sota un cel tacat de núvols. Vaig córrer pels créixens i em vaig aturar a la soca del salze. Les primeres fulles encara eren a dins dels brots, però els brots ja verdejaven. No sabia cap on tirar; si em distreia, els brins d'herba em burxaven els ulls -i entre els brins em vaig adormir fins que el sol va ser alt. Quan em vaig despertar vaig caçar un mosquit molt petit i després vaig buscar cucs per entre l'herba. A l'últim vaig tornar al llot i vaig fer com si dormís perquè de seguida van venir les tres anguiles, molt enjogassades.
La nit que vaig decidir anar al poble hi havia molta lluna. L'aire era ple d'olor i les fulles ja tremolaven a totes les branques. Hi vaig anar pel camí de les pedres, amb molt de compte, perquè les coses més petites em feien por. Quan vaig arribar davant de casa, vaig reposar: només es veien runes i ortigues, amb aranyes teixint i teixint. Vaig fer la volta pel darrera i em vaig aturar davant el seu hort. Al costat de les malva-roses els gira-sols s'enfilaven a punt de decantar les seves flors rodones. Vaig passar per la tanca d'esbarzers sense pensar gens per què ho feia, com si algú m'anés dient: fes això, fes allò; i vaig entrar per sota de la porta. La cendra de la llar encara era tèbia: m'hi vaig estirar una estona i després de córrer una mica pertot arreu em vaig ficar a sota del llit. Tan cansada que em vaig adormir i no vaig veure com es feia de dia.
Quan em vaig despertar hi havia ombres per terra, perquè ja tornava a ser la nit i la seva dona anava amunt i avall amb una espelma encesa. Li veia els peus i un tros de les cames, primes de baix, inflades més enlaire, amb les mitges blanques. Després vaig veure els peus d'ell, grossos, amb els mitjons blaus caiguts a sobre dels turmells. I vaig veure baixar la roba de tots dos i vaig sentir com s'asseien al llit, i els peus els penjaven, els d'ell al costat dels d'ella, i un peu d'ell se'n va anar cap amunt i va caure un mitjó, i ella es va treure les mitges estirant-les amb les dues mans, i després vaig sentir el frec que feien els llençols quan es tapaven. Enraonaven baixet, i al cap de molta estona, quan ja m'havia avesat a la fosca, va entrar la lluna per la finestra, una finestra de quatre vidres separats per dos llistons que s'encreuaven, i jo vaig caminar fins a la claror i em vaig posar ben bé a sota de la creu i vaig començar a resar per mi perquè a dintre meu, tot i que no era morta, no hi havia res que fos viu del tot, i resava fort perquè no sabia si encara era persona o si només era una bestiola, o si era mig persona i mig bestiola, i també resava per saber on era, perquè hi havia estones que em semblava que era a sota de l'aigua, i quan era a sota de l'aigua em semblava que era damunt la terra i no podia saber mai on era de debò. Quan la lluna se'n va anar van despertar-se, i jo vaig tornar al meu amagatall de sota el llit, i amb miques de borra vaig començar a fer-me una mica de niu. I vaig passar moltes nits entre la borra i la creu. De vegades sortia i me n'anava a la vora del salze. Quan era sota del llit, escoltava. Tot era igual. Només tu, deia ell. I una nit que el llençol arrossegava per terra em vaig enfilar llençol amunt, arrapada als plecs, i em vaig ficar a dins del llit, vora una cama d'ell. I estava quieta com un mort. Es va girar una mica i la cama em feia pes al damunt. No em podia moure. Vaig respirar fort perquè m'ofegava i li vaig fregar la galta per la cama, amb molt de compte que no es despertés.
Però un matí ella va fer neteja. Vaig veure les mitges blanques i l'escombra escabellada i, quan menys m'ho pensava, un tros de trena rossa va penjar fins a terra i l'escombra es va ficar a sota del llit. Vaig haver de fugir perquè semblava que l'escombra em busqués, i tot d'una vaig sentir un xiscle i vaig veure els peus d'ella que corrien cap a la porta. Va tornar amb una teia encesa i va entaforar mig cos a sota del llit i em volia cremar els ulls. I jo, tan feixuga, no sabia per on fugir, i anava encegada i topava pertot arreu: amb els peus del llit, amb les parets, amb les potes de les cadires... Fins que, no sé com, em vaig trobar a fora i vaig anar cap al toll d'aigua de sota l'abeurador dels cavalls i l'aigua em va cobrir, però dos nois em van veure i van anar a buscar canyes i em van començar a burxar. Me'ls vaig girar de cara, amb tot el cap fora de l'aigua, i els vaig mirar de fit a fit, i aleshores van llençar les canyes i van fugir, però van tornar de seguida amb sis o set de més grans i em tiraven pedres i grapats de pols. Una pedra em va tocar una maneta i me la va trencar, i per entre pedres mal tirades i amb molt d'esglai vaig poder fugir i em vaig ficar a dintre de l'estable. I ella va venir a trobar-m'hi amb l'escombra, amb les criatures que s'esperaven al portal i que no paraven de cridar, i em burxava i em volia fer sortir del meu racó de palla i jo tornava a anar encegada i topava amb les galledes, amb els cabassos, amb els sacs de garrofes, amb les potes dels cavalls, i un cavall va encabritar- se perquè vaig topar amb una de les seves potes i m'hi vaig arrapar. Un cop d'escombra em va tocar la maneta trencada i gairebé me la va arrencar, i d'un costat de la boca em va caure un fil de bava negra. Però encara vaig poder fugir per una escletxa i, mentre m'escapava, sentia l'escombra burxa que burxa.
A negra nit vaig anar al bosc de les arrels. Vaig sortir de sota d'uns matolls quan brillava la lluna creixent. Anava perduda. La maneta trencada no em feia mal, però em penjava d'un nervi i havia d'alçar el braç perquè no m'arrossegués massa. Caminava una mica torta, ara per damunt d'un arrel, ara per damunt d'una pedra, fins que vaig arribar a l'arrel on de vegades m'asseia abans que em duguessin a la foguera de la plaça, i no vaig poder passar a l'altra banda perquè relliscava. I apa, apa, apa, cap al salze, i cap als créixens i a la meva casa del llot de dintre l'aigua. El vent movia les herbes i feia volar trossets de fulla seca i s'enduia uns fils curts i lluents de les flors de la vora del camí. Em vaig fregar un costat del cap a una soca i a poc a poc, vaig anar fins a l'estany i m'hi vaig ficar aguantant el braç enlaire, tan cansat, amb la maneta trencada.
Per entre l'aigua ratllada de lluna vaig veure venir les tres anguiles. Les veia una mica esborrades; es cargolaven les unes amb les altres, es lligaven pel mig i es tornaven a deslligar i feien nusos que s'escorrien, fins que la més petita se'm va acostar i em va mossegar la maneta trencada. Del puny sortia una mica de suc, que allà dintre de l'aigua, semblava una mica de fum, i l'anguila no deixava anar la maneta i estirava a poc a poc i, mentre estirava, m'anava mirant. I quan li semblava que jo estava distreta donava una o dues batzegades, tossuda. I les altres jugaven a cargolar-se com si fessin una corda, i la que em mossegava la maneta, va estirar amb fúria, i el nervi ja devia estar segat perquè se la va endur i quan la va tenir em va mirar com si volgués dir: ja la tinc. Vaig tancar els ulls una estona i quan els vaig obrir l'anguila encara era allà, entre l'ombra i les miques de llum que tremolaven, amb la maneta a la boca: un feixet d'ossos encaixats, coberts d'una mica de pell negra. I no sé per què tot d'una vaig veure el camí de les pedres, les aranyes de casa meva, les cames penjades al costat del llit; penjaven, blanques i blaves, com si estiguessin asseguts damunt de l'aigua, però buides; com una bugada estesa, i l'anar i venir de l'aigua les feia gronxar d'una banda a l'altra. I jo em veia sota de la creu feta d'ombra, damunt d'un foc de colors que s'alçava xisclant i que no em cremava... I mentre veia totes aquestes coses les anguiles jugaven amb aquell tros de mi i el deixaven i el tornaven a agafar, i la maneta anava d'una anguila a l'altra, giravoltant com una fulla petita, amb tots els dits separats. I jo era a totes dues bandes: entre el llot, amb les anguiles, i una mica en aquell món de no sé on... Fins que les anguiles es van cansar i l'ombra va xuclar la maneta... una ombra morta, que estenia a poc a poc la pols de l'aigua, dies i dies i dies, en aquell racó de llot, entre arrels d'herba i de salze que tenien set i bevien allà des de sempre.
Mercè Rodoreda. La Salamandra (La meva Cristina i altres contes). Edicions 62. Barcelona 1967
