Curial e Güelfa.
1.
¡O quant és gran lo perill, quantes són les sol·licituds e les congoixes a aquells qui es treballen en amor! Car, posat que alguns amats de la fortuna, aprés d'infinits infortunis, sien arribats al port per ells desijat, tants emperò són aquells qui raonablement se'n dolen, que anvides pusc creure que entre mil desaventurats se'n tròpia un que hage amenada la sua causa a gloriosa fi. E si ab dret jui serà esguardat lo cas següent, jatsia que seran molts aquells qui diran que ells voldrien que aixi els prengués de les sues amors, emperò, sabent la certenitat de les penes de les quals aquella dolçor amarga és tota plena, e no havent certenitat de la fi si serà pròspera o adversa, se deurien molt guardar de metre's en aquest amorós ans dolorós camí. E per ço us vull recitar quant costà a un gentil cavaller e a una noble dona l'amar-se l'un a l'altre, e com ab gran treball e pena, e seguits de molts infortunis, aprés llong temps aconseguiren lo guardó de llurs treballs.
2.
Fonc ja ha llong tempp, segons io he llegit, en Catalunya, gentil hom... apellat, lo qual fonc dotat més de seny de gràcia de les gents que no d'aquells béns que als hòmens a ús comun la fortuna comana, car solament era senyor d'una casa baixa. E havent una molt bellíssima dona per muller, apellada Honorada, desenvolupats dels tràfecs mundanals, pobrement e honesta vivien; tots temps emperò treballaven en aquístar la gràcia del piadós Redemptor, de la qual cosa més que d'alguna altra havien cura continua. E jatsia en lo seu jovent no haguessen haüts fills, nostre senyor Déu los en volgué consolar en la sua vellesa, e sí els donà un fill, lo qual apellaren Curial, creatura segons la sua massa tendra edat pus bella que altre; e ab ell lo pare e la mare vivien tant contents, així com aquells qui molt l'havien desijat, que de cosa altra en lo món pus contents no porien ésser. Lo qual minyó, aprés pocs anys de la sua naixença, morint lo pare, romàs orfe.
La bona dona, la qual per la gran amor que a son fill havia no el denyava partir de si, ans volia que d'aquella pobretat que de son pare li ere romasa se tengués per content, ab si lo tenia. Noble cor, emperò, que en molts pobres hòmens se met, se més en aquest, e tantost en la sua infantesa li féu avorrir aquella vida; car, veent que la sua mare no li donava alguna deseixida, pobrement e a peu li fugí. E anà-se'n a casa del marquès de Monferrat, lo qual en aquell temps era jove fadrí e poc temps havia que per mort de son pare li ere pervengut lo regiment e senyoria de la sua terra, e havia una germana, minyona de poca edat, apellada Güelfa.
Entrat adoncs Curial en casa del marqués, lo qual en aquest cas estava en un castell seu apellat Pont de Stura, mès-se avant entre els cavallers e nobles hòmens e badant mirava'ls en la cara esperant si algun d'ells li parlaria; per què lo marquès, eixint de missa, trobant-se davant lo fadrí, dix-li: -De qui est? Lo minyó respòs: -Senyor, vostre són. Lo marqués s'aturà e mirà'l, e, bé que fos en tendra edat constituït, no menys li viu los ulls molt resplandents e tanta bellesa en la sua cara que natura mès no en podia donar; per què respòs tantost: -E a mi plau que meu sies. E, regirant-se als seus, dix: -Per ma fe anc no viu tan gentil creatura ne que tant me plagués. E replicà: -E tu seràs meu puis que a mi Cest donat, e ho series encara que a altre donat te fosses. E, demanant-li son nom, li respòs haver nom Curial. Per què, tantost lo féu vestir e metre a punt, e, dins la sua cambra, al servei de la sua persona per cambrer lo retenc. Curial cresqué en dies e en seny en bellesa de la persona, en tanta singularitat que en comun proverbi de la cort era caigut, que quant alguna grandíssima bellesa nomenar volien, nomenaven la de Curial. E així mateix com nostre senyor Déu li havia donada corporal bellesa, ab aquella ensems li donà gràcia de quants ulls lo veien; així que no el veia persona que d'ell no s'enamoràs.
En aquest mateix temps lo senyor de Milà, lo qual jove e gentil cavaller era, havia una germana molt bella apellada Andrea. E oint la fama de la bellesa de la Güelfa, la qual sens alguna comparació traspassava en aquell temps la bellesa de totes les donzelles d'Itàlia, no obstant que minyona fos, que anvides lo tretzèn any aconseguia, s'enamorà d'ella, e féu tractar que si al marques de Monferrat fos acceptable, volenterosament li donaria l'Andrea per muller, cas que ell la Güelfa donar li volgués. La qual cosa, aprés de llong tractat, hac compliment. Per què lo senyor de Milà, trametent l'Andrea, rebé la Güelfa ab molt gran plaer, e parec-li molt pus bella que dit no li havien. Per què aixi fort d'ella s'enamorà e s'encès, que altra cosa no oïa ne veia, ne havia bé ne repòs sinó tant com ab la Güelfa es- tava. Era aquesta Güelfa molt sàvia, e suau, e temprada en sos moviments. E, amant-la son marit ultra mesura, ella d'ell s'apoderà e s'ensenyorí, en tant que ell no feia ne ordonava cosa alguna que primerament la Güelfa no n'assabentàs, e ella ab tanta discreció se regia, que per los vassalls poc menys que per lo marit era amada.
No era, emperó, complit lo segon any del seu maridatge, que al senyor sobreprès una gran febra, la qual successivament així fort lo combaté que tots los metges lo pronusticaren a mort; per què féu son testament, lo qual en presència de tots los seus barons ordonà. E volgué que la Güelfa, ab marit e sens marit, fos senyora de Milà, e, aprés dies d'ella, fos d'aquell o d'aquells en qui a ella plauria pervengués; e així ell vivint ho féu jurar a sos vassalls, e passà d'aquesta vída. De la qual cosa la Güelfa dolor inextimable sentí. Emperò, les llàgremes donant lloc a la llonguesa del temps, a menys plànyer començà.
Per què son frare, lo marquès, veent-la jove, tendra, rica e cobejada per molts, dubtant-se d'algun sinistre, la començà a sol·licitar ab lletres que li plagués venir-se'n en Monferrat, colorant ab diverses maneres de raons la causa de la sua anada. La Güelfa, que obedient era e amava son germà sobre tota la sua felicitat, de present se mès en camí e se n'anà a Monferrat, a una ciutat apellada Alva, on son germà era. La qual per lo germà fonc rebuda honorablement, assignant-li una e la pus bella part de son palau per a la sua estaja. E sovén la feia venir a menjar ab ell, o ell e l'Andrea se n'anaven a menjar ab ella. E així estigueren alguns anys fraternalment comunicant.
4
Curial, servint lo marquès, jatsia que per ell fos molt amat, tant emperò s'era enamorat lo marquès de l'Andrea, sa muller, que ja no curava de degú, ans oblidava totes altres coses; per què lo dit minyó, qui notable entrada encasa d'aquell senyor havia haüda, per lo dit afeminat senyor era mes en oblit, e no anava així favorit, ornat, ne a punt, com feia d'abans que l'Andrea vengués. Per què, trobant-se abatut e desfavorit, no es metia avant així com solia, ans s'estava apartat, de què alguns envejosos, dels quals totes les cases dels grans senyors són plenes, havien molt gran plaer. Per què lo fadrí, així com aquell al qual seny no fallia, durant lo temps de la desfavor, per no perdre temps, après gramàtica, lògica, rectòrica e philosophia, e fonc valent home en aquestes sciències, e així mateix poeta molt gran, en tant que en moltes partides, sabent-se la sua sciència, devenc molt famós e era tengut en gran estima.
5
La Güelfa, la qual jove e fresca era, e a la qual cosa alguna sinó marit no fallia, trobant-se molt bella e molt lloada, rica, favorida e ociosa, requerida e per molts sol·licitada, veent que son frare no es curava de donar-li marit, ne a ella paria cosa honesta demanar-lo, no podent resistir als naturals apetits de la carn, qui ab contínuus punyiments incessantment la combatien, pensà que si per ventura ella amàs secretament algun valerós jove, puis que algun no se n'apercebès no seria deshonestat, e que ja havia esdevengut a més de mil altres; e posat que alguns, per via d'indicis, volent devinar ço que no saben, se n'apercebessen, no gosarien parlar de tan gran senyora com ella era. E així donà llicència als ulls que mirassen bè tots aquells qui eren en casa de son frare. E, no havent esguard a claredat de sang ne a multitud de riqueses, entre els altres li plagué molt Curial, car veent-lo molt gentil de la persona, e assats gentil de cor, e molt savi segons la sua edat, pensà que seria valent home si hagués ab què. Per què imaginà avançar-lo, e d'aquí avant començà'l-se a acostar, e cridava'l sovent e parlava ab ell molt volenterosament.
6
Havia aquesta noble dona un procurador ,lo qual rebia e tenia per ella totes les rendes de Milà e aquells administrava; home molt savi, secret e valerós, ja d'edat de cinquanta anys, Melchior de Pando apellat. La Güelfa amava molt aquest Melchior e fiava d'ell no solament les riqueses, ans encara tots los seus secrets. Per què un jorn, parlant ella ab lo dit Melchior de tots aquells de casa del marquès, venc-los a memòria Curial, lo qual Melchior lloà molt, e malaí la pobretat del jove e la poca coneixença del marquès, car vijares li era que si aquell fadrí hagués alguns pocs de béns, sens tot dubte devendria molt valerós; de què la Güelfa, mostrant haver compassió, pres càrrec d'ajudar-lo e, a despit de la pobretat, fer-lo home. E tantost manà al dit Melchior que el se'n menàs a casa sua e que, no descobrint-li d'on li venia, lo metés en bon estat, e li donàs de l'argent tant com lo dit Curial ne voldria e en sabria despendre.
Lo dit Melchior, qui fill ne fllla no havia, e amava lo dit Curial poc menys que la Güelfa, lo pres per la mà e amenant-lo- se'n a la sua casa, en la següent forma li parlà:
7
-Curial, io coneguí bé ton pare, lo qual fonc gentil home e molt prom e gran amic meu. He vista l'entrada que fist en casa del marquès, a la qual lo temps no ha succeït segons li havia donat principi, ne em par que s'hi disponga, car lo marqués no solament ha oblidat tu, ans encara si mateix e tots aquells de casa sua. E io, veent que fill ne fllla no he, ne tals parents que m'ajuden a despendre ço que Déus m'ha donat, he deliberat, si possible és que les mies fortunes en ma vida, e io veent-ho, aprofiten a algun, comunícar-te de present alguna partida de mos béns, e si veuré que en tu los obsequis no es perden, de molt major bé aprés de mos dies te faré senyor.
E, no lleixant respondre a Curial, prenent-lo per la mà lo mès en una cambra, e obrint una gran caixa plena tota del tesor de la Güelfa, li dix:
-Fill meu, ve't ací una partida de mos béns; pren-ne a ton plaer tant com te serà vijares que hages mester per a metre't en bon estat, e no penses que perquè ara no en pusques portar tants com ne voldries, que gens per això aquesta caixa no et vedarà lo pendre'n altra vegada, ans tots temps serà presta a ta ordinació, e no en pendràs hui tants que demà no hi sien ja tornats, en manera que no s'acabaran. Emperò, fill meu, sies savi e veges que los estats se volen graduar e muntar per escala poc a poc.
Lo jove, torbat ultra mesura d'aquesta tan gran novitat, no havia ardiment de fer-se avant ne gosava pendre dels diners. Emperò lo prom pres d'aquella moneda e donà-li'n tanta com portar ne pogué, e, comanant-lo a Déu, lo llicencià.
8
Curial, tot empeguit, que anvides trobava la porta per on se n'anàs, a la sua posada tornà e començà a metre en obra ço que; "per lo prom li era estat manat, e vestí's molt bé, e s'encavalcà, e pres algun servidor en casa sua. E, no obstant que ell fos molt ben acostumat, de continent que es viu créixer d'estat, cresqué així mateix en vírtut, e, lleixada a un depart l'altra manera que tenir solía, si bé s'era bona, tornà molt prudent e apte; car tantost fonc molt bell cantador, e après sonar esturments (de què devenc molt famós), aixi mateix cavalcar, trobar, dansar, jú- nyer e totes altres apteses que a noble jove e valerós se pertanyia. E com fos molt bell de la persona e es portàs molt ornat, fonc tan gentil que quasi en tota la cort del marquès d'altrí no es feia menció, de què lo marquès hac molt gran plaer. E pensà que Melchior de Pando l'hagués adoptat en fill c li donàs tot ço que lo jove despenia.
E la Güelfa, veent lo seu Curial créíxer en bellesa e en virtut, més de jorn en jorn lo s'acostava e el confortava a devenir millor e major, contant-li per diverses novelles com los hòmens, per diverses accídents, moltes vegades de pobre estat vénen a ser grans hòmens, e que a açò los ha amenar lo víure vírtuosament, la qual cosa és en mà de cascú, majorment d'aquell a qui Déus fa gràcia que pobretat no el té sota el peu. Melchíor, per manament de la Güelfa, comunicava tots jorns ab Curial e el confortava a ben obrar, donant-li tots dies argent ab gran llarguesa. E en tant s'avançà, que tots los de la cort, relleixades les altres coses, d'als no teníen parlament.
E mentre que aquestes coses així anaven, dos cavallers ancians que la Güelfa tenia en sa companyia, veent Curial comunicar molt sovint ab la Güelfa, e veent-lo créixer d'estat e de manera, cuidant que açò fes la Güelfa, empesos per enveja par- laren entre si, dients:
9
-Certes, aquesta senyora molt ha mudat de manera de víure d'un temps ençà. Car aquesta era una de les pus honestes dones del món e ara és tota canviada e ja no li plau consell ne li plau nostra companyia, ans malmet e dóna los seus béns a aquell tacany de Curial, lo qualli farà perdre no solament la honor ans encara la fama. E si en aquests principis a açò no és ocorregut, aquesta malaltia pendrà molt gran creiximent, e nós, qui res no hi sabem, ne porem portar puníció, de la qual serem dignes si lo marquès no n'assabentam.
E jatsia que sobre açò molt s'afermassen, emperò finalment conclogueren que abans que d'açò fessen mot al marquès, guardassen atentament si porien veure indicis d'alguna deshonestat e que tantost al marquès ho manifestassen.
Lo qual marquès s'acostava molt Curial, e a ell comunicava tots sos consells e tots los plaers que havia. E, veent que sa ger- mana havia plaer de raonar-se ab ell e de la sua companyia, lo hi trametia sovén, de la qual cosa ella havia consolació sobi- rana. E quant més lo comunicava, tant més en la sua amor s'escalfava e s'encenia; e vivia molt congoixosa perquè ell no se n'avisava. E així deia ella a Melchior que es dubtava que aquest jove seria covard. E açò durà per gran temps, car Curial, que no sabia ne pensava que la Güelfa li donava ço que despenia, tenia l'enteniment molt apartat d'aquell de la Güelfa, e per altra via la solaçava en mots plasents e burles. Mas que ell l'amàs nunca lo hi donava entendre, ne mostrava senyal que entenés que ella amava ell, de què l'enamorada dona portava insoferible pena.
E si pensà un jorn que sola vergonya li tolia sos plaers, e que puis altre impediment no hi havia, ella la cuidava vençre e venir a fi de son desig. E estant imaginant en açò, cercant via e manera com se tolgués davant aquella cruel e desavisada vergonya, lo marquès tramès Curial a la Güelfa, pregant-la que anàs men- jar ab ell. La qual, sens pus deliberar, se llevà dempeus, e faent passar davant si tots los altres, ella e Curial, qui del braç la tenia, romangueren detràs, e, veent oportunitat, en la següent forma li parlà:
-¡A cativa, io! ¡E com és mal esmerçada la mia amor en tu! lo, mesquina, tant temps ha t'he amat e t'he donat ço que de Melchior has rebut, e dins la mia pensa t'he fet senyor de mi e de mos béns, e tu, pus cruel que Erodes, així com ingrat, menysprees los dons que amor, pus piadosa de tu que tu mateíx, t'ha ofert. ¡A, carn de mesell! ¿E nunca sentiràs los mots punyents que io tantes vegades davant tu he trets de la mia boca? ¡A, vergonya, vine, vine a mi e fuig d'aquest insensat que par que nunca hage comunicades persones!
E, dites aquestes paraules, anvides les llàgremes retengué. E ja eren junts a la cambra del marquès, lo qualla rebé molt alegrament; e meteren-se a la taula e començaren a menjar. Mas la dona, pensant en ço que havia dit, e pensant encara com seria estada entesa, anvides menjava, ans deia que llavors s'era llevada del llit e que l'apetit de menjar no li era encara vengut. D'altra part començà Curial a pensar molt en les paraules que havia oïdes, e havent sabut que la Güella li havia donat e li donava ço que mester havia, estec fort pensiu. E desijós de respondre, li semblava aquell dinar durar un any. E, no obstant estigués molt apartat, encara mirava la senyora, quant los qui servien a la taula e los altres qui davant estaven s'apartàvan algun poc, e malaïa tots aquells qui entre ell e ella s'interposaven. E quant aquells, per apartar los caps o en altra manera, feien finestra, tantost los ulls d'abdós los enamorats ocupàvan aquell lloc, e com la finestra se tancava tot plaer los fugia. E així estigueren abdosos aquell dinar, que ne ella menjà, ne ell reposà. E en lo pits gentil, en la qual alguna impressió d'amorós plaer encara no era entrat, súbitament s'encès una flama foguejant, la qual fins que mort l'ocupà no es pogué apagar(...)
Curial e Güelfa. Anònim (XV). Edicions 62. La Caixa. (pgs 23-30)
Curial e Güelfa.
1.
¡O quant és gran lo perill, quantes són les sol·licituds e les congoixes a aquells qui es treballen en amor! Car, posat que alguns amats de la fortuna, aprés d'infinits infortunis, sien arribats al port per ells desijat, tants emperò són aquells qui raonablement se'n dolen, que anvides pusc creure que entre mil desaventurats se'n tròpia un que hage amenada la sua causa a gloriosa fi. E si ab dret jui serà esguardat lo cas següent, jatsia que seran molts aquells qui diran que ells voldrien que aixi els prengués de les sues amors, emperò, sabent la certenitat de les penes de les quals aquella dolçor amarga és tota plena, e no havent certenitat de la fi si serà pròspera o adversa, se deurien molt guardar de metre's en aquest amorós ans dolorós camí. E per ço us vull recitar quant costà a un gentil cavaller e a una noble dona l'amar-se l'un a l'altre, e com ab gran treball e pena, e seguits de molts infortunis, aprés llong temps aconseguiren lo guardó de llurs treballs.
2.
Fonc ja ha llong tempp, segons io he llegit, en Catalunya, gentil hom... apellat, lo qual fonc dotat més de seny de gràcia de les gents que no d'aquells béns que als hòmens a ús comun la fortuna comana, car solament era senyor d'una casa baixa. E havent una molt bellíssima dona per muller, apellada Honorada, desenvolupats dels tràfecs mundanals, pobrement e honesta vivien; tots temps emperò treballaven en aquístar la gràcia del piadós Redemptor, de la qual cosa més que d'alguna altra havien cura continua. E jatsia en lo seu jovent no haguessen haüts fills, nostre senyor Déu los en volgué consolar en la sua vellesa, e sí els donà un fill, lo qual apellaren Curial, creatura segons la sua massa tendra edat pus bella que altre; e ab ell lo pare e la mare vivien tant contents, així com aquells qui molt l'havien desijat, que de cosa altra en lo món pus contents no porien ésser. Lo qual minyó, aprés pocs anys de la sua naixença, morint lo pare, romàs orfe.
La bona dona, la qual per la gran amor que a son fill havia no el denyava partir de si, ans volia que d'aquella pobretat que de son pare li ere romasa se tengués per content, ab si lo tenia. Noble cor, emperò, que en molts pobres hòmens se met, se més en aquest, e tantost en la sua infantesa li féu avorrir aquella vida; car, veent que la sua mare no li donava alguna deseixida, pobrement e a peu li fugí. E anà-se'n a casa del marquès de Monferrat, lo qual en aquell temps era jove fadrí e poc temps havia que per mort de son pare li ere pervengut lo regiment e senyoria de la sua terra, e havia una germana, minyona de poca edat, apellada Güelfa.
Entrat adoncs Curial en casa del marqués, lo qual en aquest cas estava en un castell seu apellat Pont de Stura, mès-se avant entre els cavallers e nobles hòmens e badant mirava'ls en la cara esperant si algun d'ells li parlaria; per què lo marquès, eixint de missa, trobant-se davant lo fadrí, dix-li: -De qui est? Lo minyó respòs: -Senyor, vostre són. Lo marqués s'aturà e mirà'l, e, bé que fos en tendra edat constituït, no menys li viu los ulls molt resplandents e tanta bellesa en la sua cara que natura mès no en podia donar; per què respòs tantost: -E a mi plau que meu sies. E, regirant-se als seus, dix: -Per ma fe anc no viu tan gentil creatura ne que tant me plagués. E replicà: -E tu seràs meu puis que a mi Cest donat, e ho series encara que a altre donat te fosses. E, demanant-li son nom, li respòs haver nom Curial. Per què, tantost lo féu vestir e metre a punt, e, dins la sua cambra, al servei de la sua persona per cambrer lo retenc. Curial cresqué en dies e en seny en bellesa de la persona, en tanta singularitat que en comun proverbi de la cort era caigut, que quant alguna grandíssima bellesa nomenar volien, nomenaven la de Curial. E així mateix com nostre senyor Déu li havia donada corporal bellesa, ab aquella ensems li donà gràcia de quants ulls lo veien; així que no el veia persona que d'ell no s'enamoràs.
En aquest mateix temps lo senyor de Milà, lo qual jove e gentil cavaller era, havia una germana molt bella apellada Andrea. E oint la fama de la bellesa de la Güelfa, la qual sens alguna comparació traspassava en aquell temps la bellesa de totes les donzelles d'Itàlia, no obstant que minyona fos, que anvides lo tretzèn any aconseguia, s'enamorà d'ella, e féu tractar que si al marques de Monferrat fos acceptable, volenterosament li donaria l'Andrea per muller, cas que ell la Güelfa donar li volgués. La qual cosa, aprés de llong tractat, hac compliment. Per què lo senyor de Milà, trametent l'Andrea, rebé la Güelfa ab molt gran plaer, e parec-li molt pus bella que dit no li havien. Per què aixi fort d'ella s'enamorà e s'encès, que altra cosa no oïa ne veia, ne havia bé ne repòs sinó tant com ab la Güelfa es- tava. Era aquesta Güelfa molt sàvia, e suau, e temprada en sos moviments. E, amant-la son marit ultra mesura, ella d'ell s'apoderà e s'ensenyorí, en tant que ell no feia ne ordonava cosa alguna que primerament la Güelfa no n'assabentàs, e ella ab tanta discreció se regia, que per los vassalls poc menys que per lo marit era amada.
No era, emperó, complit lo segon any del seu maridatge, que al senyor sobreprès una gran febra, la qual successivament així fort lo combaté que tots los metges lo pronusticaren a mort; per què féu son testament, lo qual en presència de tots los seus barons ordonà. E volgué que la Güelfa, ab marit e sens marit, fos senyora de Milà, e, aprés dies d'ella, fos d'aquell o d'aquells en qui a ella plauria pervengués; e així ell vivint ho féu jurar a sos vassalls, e passà d'aquesta vída. De la qual cosa la Güelfa dolor inextimable sentí. Emperò, les llàgremes donant lloc a la llonguesa del temps, a menys plànyer començà.
Per què son frare, lo marquès, veent-la jove, tendra, rica e cobejada per molts, dubtant-se d'algun sinistre, la començà a sol·licitar ab lletres que li plagués venir-se'n en Monferrat, colorant ab diverses maneres de raons la causa de la sua anada. La Güelfa, que obedient era e amava son germà sobre tota la sua felicitat, de present se mès en camí e se n'anà a Monferrat, a una ciutat apellada Alva, on son germà era. La qual per lo germà fonc rebuda honorablement, assignant-li una e la pus bella part de son palau per a la sua estaja. E sovén la feia venir a menjar ab ell, o ell e l'Andrea se n'anaven a menjar ab ella. E així estigueren alguns anys fraternalment comunicant.
4
Curial, servint lo marquès, jatsia que per ell fos molt amat, tant emperò s'era enamorat lo marquès de l'Andrea, sa muller, que ja no curava de degú, ans oblidava totes altres coses; per què lo dit minyó, qui notable entrada encasa d'aquell senyor havia haüda, per lo dit afeminat senyor era mes en oblit, e no anava així favorit, ornat, ne a punt, com feia d'abans que l'Andrea vengués. Per què, trobant-se abatut e desfavorit, no es metia avant així com solia, ans s'estava apartat, de què alguns envejosos, dels quals totes les cases dels grans senyors són plenes, havien molt gran plaer. Per què lo fadrí, així com aquell al qual seny no fallia, durant lo temps de la desfavor, per no perdre temps, après gramàtica, lògica, rectòrica e philosophia, e fonc valent home en aquestes sciències, e així mateix poeta molt gran, en tant que en moltes partides, sabent-se la sua sciència, devenc molt famós e era tengut en gran estima.
5
La Güelfa, la qual jove e fresca era, e a la qual cosa alguna sinó marit no fallia, trobant-se molt bella e molt lloada, rica, favorida e ociosa, requerida e per molts sol·licitada, veent que son frare no es curava de donar-li marit, ne a ella paria cosa honesta demanar-lo, no podent resistir als naturals apetits de la carn, qui ab contínuus punyiments incessantment la combatien, pensà que si per ventura ella amàs secretament algun valerós jove, puis que algun no se n'apercebès no seria deshonestat, e que ja havia esdevengut a més de mil altres; e posat que alguns, per via d'indicis, volent devinar ço que no saben, se n'apercebessen, no gosarien parlar de tan gran senyora com ella era. E així donà llicència als ulls que mirassen bè tots aquells qui eren en casa de son frare. E, no havent esguard a claredat de sang ne a multitud de riqueses, entre els altres li plagué molt Curial, car veent-lo molt gentil de la persona, e assats gentil de cor, e molt savi segons la sua edat, pensà que seria valent home si hagués ab què. Per què imaginà avançar-lo, e d'aquí avant començà'l-se a acostar, e cridava'l sovent e parlava ab ell molt volenterosament.
6
Havia aquesta noble dona un procurador ,lo qual rebia e tenia per ella totes les rendes de Milà e aquells administrava; home molt savi, secret e valerós, ja d'edat de cinquanta anys, Melchior de Pando apellat. La Güelfa amava molt aquest Melchior e fiava d'ell no solament les riqueses, ans encara tots los seus secrets. Per què un jorn, parlant ella ab lo dit Melchior de tots aquells de casa del marquès, venc-los a memòria Curial, lo qual Melchior lloà molt, e malaí la pobretat del jove e la poca coneixença del marquès, car vijares li era que si aquell fadrí hagués alguns pocs de béns, sens tot dubte devendria molt valerós; de què la Güelfa, mostrant haver compassió, pres càrrec d'ajudar-lo e, a despit de la pobretat, fer-lo home. E tantost manà al dit Melchior que el se'n menàs a casa sua e que, no descobrint-li d'on li venia, lo metés en bon estat, e li donàs de l'argent tant com lo dit Curial ne voldria e en sabria despendre.
Lo dit Melchior, qui fill ne fllla no havia, e amava lo dit Curial poc menys que la Güelfa, lo pres per la mà e amenant-lo- se'n a la sua casa, en la següent forma li parlà:
7
-Curial, io coneguí bé ton pare, lo qual fonc gentil home e molt prom e gran amic meu. He vista l'entrada que fist en casa del marquès, a la qual lo temps no ha succeït segons li havia donat principi, ne em par que s'hi disponga, car lo marqués no solament ha oblidat tu, ans encara si mateix e tots aquells de casa sua. E io, veent que fill ne fllla no he, ne tals parents que m'ajuden a despendre ço que Déus m'ha donat, he deliberat, si possible és que les mies fortunes en ma vida, e io veent-ho, aprofiten a algun, comunícar-te de present alguna partida de mos béns, e si veuré que en tu los obsequis no es perden, de molt major bé aprés de mos dies te faré senyor.
E, no lleixant respondre a Curial, prenent-lo per la mà lo mès en una cambra, e obrint una gran caixa plena tota del tesor de la Güelfa, li dix:
-Fill meu, ve't ací una partida de mos béns; pren-ne a ton plaer tant com te serà vijares que hages mester per a metre't en bon estat, e no penses que perquè ara no en pusques portar tants com ne voldries, que gens per això aquesta caixa no et vedarà lo pendre'n altra vegada, ans tots temps serà presta a ta ordinació, e no en pendràs hui tants que demà no hi sien ja tornats, en manera que no s'acabaran. Emperò, fill meu, sies savi e veges que los estats se volen graduar e muntar per escala poc a poc.
Lo jove, torbat ultra mesura d'aquesta tan gran novitat, no havia ardiment de fer-se avant ne gosava pendre dels diners. Emperò lo prom pres d'aquella moneda e donà-li'n tanta com portar ne pogué, e, comanant-lo a Déu, lo llicencià.
8
Curial, tot empeguit, que anvides trobava la porta per on se n'anàs, a la sua posada tornà e començà a metre en obra ço que; "per lo prom li era estat manat, e vestí's molt bé, e s'encavalcà, e pres algun servidor en casa sua. E, no obstant que ell fos molt ben acostumat, de continent que es viu créixer d'estat, cresqué així mateix en vírtut, e, lleixada a un depart l'altra manera que tenir solía, si bé s'era bona, tornà molt prudent e apte; car tantost fonc molt bell cantador, e après sonar esturments (de què devenc molt famós), aixi mateix cavalcar, trobar, dansar, jú- nyer e totes altres apteses que a noble jove e valerós se pertanyia. E com fos molt bell de la persona e es portàs molt ornat, fonc tan gentil que quasi en tota la cort del marquès d'altrí no es feia menció, de què lo marquès hac molt gran plaer. E pensà que Melchior de Pando l'hagués adoptat en fill c li donàs tot ço que lo jove despenia.
E la Güelfa, veent lo seu Curial créíxer en bellesa e en virtut, més de jorn en jorn lo s'acostava e el confortava a devenir millor e major, contant-li per diverses novelles com los hòmens, per diverses accídents, moltes vegades de pobre estat vénen a ser grans hòmens, e que a açò los ha amenar lo víure vírtuosament, la qual cosa és en mà de cascú, majorment d'aquell a qui Déus fa gràcia que pobretat no el té sota el peu. Melchíor, per manament de la Güelfa, comunicava tots jorns ab Curial e el confortava a ben obrar, donant-li tots dies argent ab gran llarguesa. E en tant s'avançà, que tots los de la cort, relleixades les altres coses, d'als no teníen parlament.
E mentre que aquestes coses així anaven, dos cavallers ancians que la Güelfa tenia en sa companyia, veent Curial comunicar molt sovint ab la Güelfa, e veent-lo créixer d'estat e de manera, cuidant que açò fes la Güelfa, empesos per enveja par- laren entre si, dients:
9
-Certes, aquesta senyora molt ha mudat de manera de víure d'un temps ençà. Car aquesta era una de les pus honestes dones del món e ara és tota canviada e ja no li plau consell ne li plau nostra companyia, ans malmet e dóna los seus béns a aquell tacany de Curial, lo qualli farà perdre no solament la honor ans encara la fama. E si en aquests principis a açò no és ocorregut, aquesta malaltia pendrà molt gran creiximent, e nós, qui res no hi sabem, ne porem portar puníció, de la qual serem dignes si lo marquès no n'assabentam.
E jatsia que sobre açò molt s'afermassen, emperò finalment conclogueren que abans que d'açò fessen mot al marquès, guardassen atentament si porien veure indicis d'alguna deshonestat e que tantost al marquès ho manifestassen.
Lo qual marquès s'acostava molt Curial, e a ell comunicava tots sos consells e tots los plaers que havia. E, veent que sa ger- mana havia plaer de raonar-se ab ell e de la sua companyia, lo hi trametia sovén, de la qual cosa ella havia consolació sobi- rana. E quant més lo comunicava, tant més en la sua amor s'escalfava e s'encenia; e vivia molt congoixosa perquè ell no se n'avisava. E així deia ella a Melchior que es dubtava que aquest jove seria covard. E açò durà per gran temps, car Curial, que no sabia ne pensava que la Güelfa li donava ço que despenia, tenia l'enteniment molt apartat d'aquell de la Güelfa, e per altra via la solaçava en mots plasents e burles. Mas que ell l'amàs nunca lo hi donava entendre, ne mostrava senyal que entenés que ella amava ell, de què l'enamorada dona portava insoferible pena.
E si pensà un jorn que sola vergonya li tolia sos plaers, e que puis altre impediment no hi havia, ella la cuidava vençre e venir a fi de son desig. E estant imaginant en açò, cercant via e manera com se tolgués davant aquella cruel e desavisada vergonya, lo marquès tramès Curial a la Güelfa, pregant-la que anàs men- jar ab ell. La qual, sens pus deliberar, se llevà dempeus, e faent passar davant si tots los altres, ella e Curial, qui del braç la tenia, romangueren detràs, e, veent oportunitat, en la següent forma li parlà:
-¡A cativa, io! ¡E com és mal esmerçada la mia amor en tu! lo, mesquina, tant temps ha t'he amat e t'he donat ço que de Melchior has rebut, e dins la mia pensa t'he fet senyor de mi e de mos béns, e tu, pus cruel que Erodes, així com ingrat, menysprees los dons que amor, pus piadosa de tu que tu mateíx, t'ha ofert. ¡A, carn de mesell! ¿E nunca sentiràs los mots punyents que io tantes vegades davant tu he trets de la mia boca? ¡A, vergonya, vine, vine a mi e fuig d'aquest insensat que par que nunca hage comunicades persones!
E, dites aquestes paraules, anvides les llàgremes retengué. E ja eren junts a la cambra del marquès, lo qualla rebé molt alegrament; e meteren-se a la taula e començaren a menjar. Mas la dona, pensant en ço que havia dit, e pensant encara com seria estada entesa, anvides menjava, ans deia que llavors s'era llevada del llit e que l'apetit de menjar no li era encara vengut. D'altra part començà Curial a pensar molt en les paraules que havia oïdes, e havent sabut que la Güella li havia donat e li donava ço que mester havia, estec fort pensiu. E desijós de respondre, li semblava aquell dinar durar un any. E, no obstant estigués molt apartat, encara mirava la senyora, quant los qui servien a la taula e los altres qui davant estaven s'apartàvan algun poc, e malaïa tots aquells qui entre ell e ella s'interposaven. E quant aquells, per apartar los caps o en altra manera, feien finestra, tantost los ulls d'abdós los enamorats ocupàvan aquell lloc, e com la finestra se tancava tot plaer los fugia. E així estigueren abdosos aquell dinar, que ne ella menjà, ne ell reposà. E en lo pits gentil, en la qual alguna impressió d'amorós plaer encara no era entrat, súbitament s'encès una flama foguejant, la qual fins que mort l'ocupà no es pogué apagar(...)
Curial e Güelfa. Anònim (XV). Edicions 62. La Caixa. (pgs 23-30)
Curial e Güelfa.
